He viscut al Congrés tres anys d’una legislatura amb enormes dificultats i crisis. Vam començar amb una pandèmia i ara estem capficats en una guerra absurda, de durada indefinida i abast territorial incert, que s’hauria pogut evitar i que no respon als interessos d’Europa.
Siga com siga, les urgències s’han multiplicat i el Govern de coalició ha hagut d’atendre-les intentant pal·liar els seus efectes. Es partia d’un full de ruta en principi compartit i signat que, a part de la necessària adaptació a les circumstàncies, ha estat molt difícil fer realitat per la resistència del PSOE a complir-lo. Unides Podem, com a força minoritària del Govern, ha pressionat intensament -«bronca en el gobierno» titulaven els mitjans del bipartidisme- per concretar avanços que s’han aconseguit també pel suport i impuls de les forces plurals, democràtiques, en part d’esquerres, que han constituït la majoria parlamentària que ha donat suport a l’executiu.
Les polítiques més valentes d’aquest Govern han sigut espentades per Unides Podem, enfront d’un PSOE reaci als canvis estructurals i a incomodar els privilegiats. Les mesures inicialment menyspreades per la part «socialista» del Govern -irreals, bolivarianes, dien- s’han demostrat molt realitzables i eficaces econòmicament: el límit al gas ha possibilitat la factura elèctrica més barata de tot Europa, l’Ingrés Mínim Vital, els successius augments del SMI, l’ampliació de l’anomenat escut social o la mateixa reforma laboral han costat molt d’arrancar i han sigut fruit de l’obstinació d’Unides Podem. Els impostos a les grans fortunes, als bancs i a les elèctriques són mesures recomanades ara per les institucions de la UE.
En estos tres anys hem avançat en drets laborals, aplicació de la Llei d’atenció a la Dependencia, protecció a la població més vulnerable, drets feministes i, més tímidament, en justícia fiscal, aprofundiment democràtic o drets civils.
Les dades d’ocupació són les segones millors de tota la història, l’afiliació a la Seguretat Social mai havia conegut les xifres actuals, l’atur és el més baix des del 2008, la temporalitat s’ha reduït espectacularment. La inflació i els preus de l’electricitat són els més baixos d’Europa. Amb les prevencions corresponents, els resultats avalen una gestió, sempre millorable, que s’ha allunyat de les polítiques neoliberals, classistes i destructives que el PP va aplicar en l'anterior crisi i que van acabar amb un munt d’empreses i llocs de treball, va retallar en serveis i prestacions bàsiques per a la ciutadania i van generar molt de patiment i desigualtat.
La dreta política i mediàtica pretén dir que tot és fals, que mai no hem estat pitjor i contínuament insisteixen amb aquestes mentides que, repetides indefinidament, pretenen construir una realitat alternativa.
Els partits de dreta i ultradreta auguraven el desastre, desitjaven ansiosament que a la ciutadania li anara malament, el seu únic objectiu és tombar el Govern que, seguint els nous corrents trumpistes -colpistes-, qualifiquen d’il·legítim. Fins i tot han intentat impedir que arribaren a l’Estat els fons europeus!
L’oposició política, mediàtica i judicial de dreta, extrema dreta i ultradreta ha dit que no a tot. A part d’enrocar-se en la no renovació del CGPJ i del Tribunal Constitucional, ha votat en contra de totes les mesures destinades a pal·liar el patiment de la ciutadania, fora la gratuïtat i els abonaments del transport públic o l’aportació directa de 25 cèntims als combustibles, s’han mostrat tant en contra de la pujada de les pensions un 8,5%, d’acord a l’IPC, com de l’abonament als joves de 18 anys per consum de productes culturals.
Com han votat en contra de la Llei d’Eutanàsia, de la de garantia de la llibertat sexual -només sí és sí-, de l’anomenada Llei trans o de la modificació de l’avortament.
Al Congrés ha hagut una oposició desbocada basada en mentides i insults, que no té a la població en contra pel pur control mediàtic que els poders econòmics tenen sobre el mitjans de comunicació. Uns mitjans que fabriquen una disfressa de líders a persones que, sense ella s’ensorrarien sense remei.
És evident que queda molt per fer, però, per primera vegada, les forces clarament progressistes d’esquerra han deixat de ser només la consciència crítica del poder sense poder canviar la realitat, per convertir-se en agent de transformació de la societat. Hem fet lleis, hem canviat estructures, hem obert camí. Esperem que, amb més pes i més força en el futur els avanços vagen més lluny!