El món modern en el qual estem immersos està obsessionat amb créixer. Però es tracta d’un creixement purament extern, que ha de ser mesurat i comprovat estadísticament, de manera que la corba ha d’anar sempre cap amunt, cada vegada més amunt. Esta preocupació patològica per créixer materialment és pròpia del voraç capitalisme de suposat lliuremercat, però també ha afectat l’stajanovista capitalisme d’estat, que històricament es va presentar amb l’equívoca etiqueta de «comunisme».
En el capitalisme corporatiu global la idea rectora és no parar de créixer, en producció, comerç, en grandària de les ciutats, en ingressos per capita, en producte interior brut, en volum de vendes, en quantitat de béns de consum, en vanitat, egoisme i exhibicionisme, en diners en circulació, en diners acumulats, en aparença i en capacitat d’especulació. Dit de manera sintètica: en obscenitat. Allò problemàtic és que també es creix en desigualtat, en contaminació, en capacitat destructiva, en proliferació de malalties, ansietat, estrès i infelicitat. Els termes estan invertits: es dona i fomenta el creixement del material i el físic juntament amb el decreixement del pla personal i del pla psíquic, quan caldria apostar pel decreixement material i el creixement personal.
Però res d’això ens ha d’estranyar, perquè sembla que l’obsessió per créixer coste el que coste traduïx l’impuls inconscient, però molt sa, de créixer com a individus, si bé transferix este impuls a un àmbit erroni, el de les coses purament materials que ens omplin d’objectes però ens buiden d’esperit. No es pot afirmar amb total seguretat si és el ser social el que determina la consciència o a l’inrevés, però el ben cert és que la consciència moderna dominant es troba enormement limitada per la seua deriva cap al creixement purament exterior sense una preocupació similar pel creixement interior. I és que tots dos creixements són ben diferents: el primer confia que la felicitat i la realització depenen, com ja fa molts anys subratllara Erich Fromm, de tindre, mentre que el creixement interior les basa en l’ésser. Una bona prova que les coses no canvien tan ràpidament és que, malgrat la brutalitat i profunditat de la crisi econòmica que va esclatar en 2008, els que de veritat manen tornaren de seguida a posar l’accent en el «creixement econòmic», és a dir, defensaren precisament la mateixa manera de pensar que ha portat a l’abisme social i a la misèria a una gran part de la societat occidental. En realitat, només pretenien que cresquera la seua fortuna, deixant milions d’infortunats en el camí.
Per tot això una de les accions més subversives, revolucionàries i «antisistema» que existixen és estimular el creixement interior, la transformació psíquica, que és també cultural i de valors, i conforma la nostra manera de veure el món. Un creixement així és el que de veritat temen els poderosos, perquè crea individus impecables, realment compromesos amb els seus congèneres i difícilment corruptibles. Individus en tota l’extensió de la paraula, que no regalen el seu vot a qualsevol, éssers únics sempre en procés, humils i esforçats, capaços de pensar per si mateixos, conscients dels qui són i d’on estan. Si milions de persones cresqueren d’esta manera els tirans que de mil formes ens turmenten es veurien privats de legitimitat i suport. Tant és així que es podria defensar que el caldo de cultiu de la dominació capitalista residix en la nostra renúncia a ser individus plens, en el nostre temor a créixer interiorment, deixant-nos portar només pel creixement exterior. Ells, els poderosos i els seus còmplices, ho saben i ho encoratgen, perquè desitgen produir sols ciutadans submisos i incapaços, ignorants de si mateixos. La rebel·lió consistix fonamentalment en eixe canvi crucial d’actitud: deixar de créixer cap a fora i començar a créixer dins. Un repte titànic, però necessari si això que anomenem «humanitat» ens importa de veritat.
