Si fora encara professor, portaria a classe el titular de la notícia següent, perquè els alumnes el comentaren, l’analitzaren: «Ingressen el fill de sis mesos de la víctima de l’exmarit de Mónica Oltra després de donar positiu per cocaïna». La primera pregunta que faria als alumnes seria la següent: Quin és el propòsit de l’autor? És informar d’un fet o pegar un parell de coces a una persona concreta? I és que la meua obsessió respecte a la lectura, encara que passaven els anys, era la mateixa i, per això, els repetia insistentment que, quan es posaren davant d’un text, fora del tipus que fora, el primer que s’havien de preguntar era quina burra els volia vendre l’autor. I els amollava una de les meues més repetides sentències: «si sou capaços d’esbrinar quina burra us volen vendre, vol dir que sabeu llegir; si no sou capaços, esteu perduts, us enganyaran sempre». I és que les noves parauletes que ara es repeteixen tant pels mitjans, com ara fake news, es refereixen a una cosa que ha existit sempre, fins i tot, abans del naixement de la premsa. A les criatures humanes sempre ens han mentit, desinformat, manipulat..., de manera conscient. I sempre hem estat exposats a tota classe de cortines de fum que pretenien, que pretenen, amagar-nos la realitat.
Per això, m’alegre molt quan llig en la premsa que a Finlàndia, on diuen que en matèria d’educació lliguen els gossos amb llonganisses, ja s’ensenya a les escoles com detectar les mentides i la desinformació a les xarxes socials, que l’alfabetització mediàtica ja forma part del pla d’estudis nacional des de preescolar. Sembla que, des de ben menuts, es porten a classe notícies, vídeos de TikTok... perquè els alumnes analitzen les motivacions dels autors i els efectes que tenen en el personal. Es tracta, evidentment, d’identificar la informació falsa. I em pregunte, per què, a casa nostra, en compte de torturar els professors amb tanta burocràcia innecessària, fent-los fer muntonades de papers que no serveixen per a res, no se’ls forma perquè puguen ensenyar els xiquets a navegar per les xarxes que és un mar per on naveguen sense timó i sense capità, desorientats i sense rumb. Sense cap far que els indique els perills, ni sense cap indicació que els diga quin port és amic i quin és enemic.
Els plans educatius han de tenir en compte que s’ha produït una revolució tecnològica amb efectes que encara no som capaços de captar, de pair. Uns efectes que seran igual o més transcendents que els que va provocar la revolució de la impremta que ja va revolucionar la lectura i que va canviar completament el concepte de llegir. Aquella revolució suposà l’aparició dels llibres que avui coneixem i acostà els textos als lectors sense intermediaris. La revolució d’avui és una altra amb uns nous efectes que els nous plans lectors han de tenir en compte. Uns plans que han de saber aprofitar els mitjans digitals d’avui. Cal entendre que la lectura del futur cada vegada serà més diferent a la lectura del passat. No es tracta de prohibir que els joves naveguen. Es tracta d’ensenyar-los quins són els vents amics i quins són els enemics, perquè la mar té camins dubtosos i moltes vegades bull com la cassola al forn. Potser així, ensenyant-los a navegar, un conte de Les mil i una nit o del Decameró, trobat en la xarxa, els porte a llegir un llibre sencer, fins i tot, de paper.