Alguns dels meus alumnes són marroquins. Han arribat a Batxillerat i parlen castellà entre ells però també parlen valencià correctament. Per contra, he tingut alumnes nascuts al municipi, com els seus pares, però que encara parlen l’extremeny o l’andalús dels seus avis o besavis (aquests, en general, no han passat de l’ESO).
La cosa és que, de vegades, quan parle d’Israel a classe –per fer referència a qüestions sociolingüístiques, normalment-, els alumnes marroquins salten, com un sol home, assegurant que «Israel no existeix» (sic). El que volen dir és que l’Estat d’Israel es va crear sobre les terres palestines. Didàctic, jo els explique que a Palestina han conviscut jueus i àrabs durant 2.000 anys, i que, al marge dels avatars polítics, tenen dret a seguir coexistint. No se m’escapa, afegisc, la duresa del tracte que els israelians infringeixen als palestins. Però això és una qüestió política, que pot solucionar-se en el futur si hi ha bona voluntat per ambdues parts. La solució dels «dos Estats» encara cueja i molta gent –jo mateix- hi creu. He visitat Israel i he pogut confirmar, per cert, que jueus i palestins conviuen en el dia a dia de manera més que tolerable (llevat dels extremistes de tots dos bàndols, òbviament, que són oli i aigua)
Els meus alumnes, però, no transigeixen. «Israel» és un invent. I punt. Fins ací tot normal. Un altre dia, però, parlem del Sàhara. De la República Àrab Sahrauí Democràtica, concretament. Llavors explique a tots que es tracta d’un país, d’una antiga colònia espanyola que el Marroc va invadir en 1975 –amb Franco agonitzant- en la famosa Marxa Verda. Una manifestació d’ocupació del territori que consistia, grosso modo, a enviar població civil marroquina en la confiança que l’exèrcit espanyol no els dispararia (com així va ser) i podrien fer-se amb el Sàhara sense un sol tret.
Quan adduïsc aquest segon exemple de conflicte territorial, els alumnes marroquins callen com a morts. No els afecta, o no volen vore-ho, o prefereixen no pensar-hi. La propaganda del seu país parla tots els dies de Palestina, però el Sàhara és un tema tabú. I jo em pregunte en veu alta, és clar, el perquè d’aquest biaix. Resulta que a Israel els àrabs són els qui reben. Però al Marroc, les víctimes són els sahrauís (que també són àrabs, per cert!). Què hi fem, doncs? És més acceptable la posició de força marroquina i els crims subsegüents que la israeliana?
Aquests conflictes tan arrelats tenen difícil solució. L’anècdota que relate, però, demostra que la majoria de la gent no està disposada a analitzar-los amb una certa objectivitat. Es limiten a repetir consignes que han sentit, probablement perquè això els fa sentir millor. Que és la millor manera, és clar, perquè la batussa continue.
Donar-li la raó al Marroc, com va fer el govern de Pedro Sánchez fa uns mesos, no és cap solució. És clar que Mohammed VI té la paella pel mànec, perquè és qui regula el trànsit d’immigrants de tot Àfrica per Ceuta i Melilla. Ell hi obri i tanca el fluix a voluntat, i per això Madrid ha pres la decisió de què parle.
Conec moltes famílies valencianes que han acollit refugiats del Sàhara a sa casa. Per a aquestes famílies la decisió espanyola refrendant l’ocupació marroquina va ser una maçada terrible. Però com se sentirien els jueus si els governs europeus feren un comunicat assegurant que Israel no té dret a existir, que l’Holocaust és una fal·làcia i que els únics propietaris de la zona són els palestins?
En els problemes identitaris, ser «equidistant» (la paraula maleïda) té mala premsa. Ara mateix, molts dels qui estan llegint aquest article s’enrecordaran de ma mare atribuint-li professions que, amb tota seguretat, no ha exercit mai. És el perill de pensar per compte propi. Però si d’alguna cosa podem estar orgullosos els europeus és del Cogito, ergo sum de Descartes i de l’herència de la Il·lustració. Fora de la raó, del pensament individual, tot és barbàrie i fúria. I ja n’hi ha massa, de barbàrie i fúria, en aquest món de bojos.
M’agradaria trobar la manera perquè jueus, palestins, marroquins i sahrauís convisqueren en pau en territoris separats o interseccionats, però ben amigats. Com això ara mateix no és possible, no pense abdicar de la raó objectiva a l’hora de jutjar aquesta mena de conflictes. Simplement.
