El que va passar l’altre dia amb el premi Ciutat de Palma de poesia, el Premi Joan Alcover, em té realment astorat. Conec de primera mà la importància d’aquests premis, tant històrica com actual, per al camp cultural balear i també per a la nostra llengua i la nostra literatura. Convocats des del 1955, són sense dubte un referent dins i fora de les Illes. Per això m’ha cridat molt l’atenció que haja estat possible que un autor madrileny, que evidentment no parla català, com va quedar clar quan li arribà el torn de prendre la paraula, haja pogut guanyar el guardó amb una traducció d’una obra pròpia originalment escrita en castellà.
Com pot ser que una persona que no parla una llengua aconseguisca l’excel·lència en el seu registre literari? Sembla un fet miraculós que només té dues explicacions possibles. O bé li ha tirat barra al tema i ha passat el text pel google translate, el Salt o similars, o bé ha contractat algú que li faça la feina, el que abans es coneixia en l’argot literari amb molt mal gust com a «negre». En el primer cas, no sembla probable que no se li haja escapat cap traducció literal d’aquestes divertides que li agradaven a la versió en valencià del Levante-El Mercantil Valenciano i aleshores el veredicte del jurat és difícilment justificable i s’ho haurien de fer mirar. En el segon, l’autoria no seria exactament del poeta llorejat en amagar el nom del traductor o traductora i entenc que es podria revisar fins i tot la concessió del premi.
Hi ha al voltant d’aquest fet un parell de coses que em preocupen molt. Per començar, sembla que aquest autor ja va guanyar un premi amb el mateix procediment al País Valencià. Ho he llegit a l’edició balear del diari Ara i una senzilla recerca m’ha fet descobrir que es tracta ni més ni menys que del Premi València d’assaig. O siga, que no estem parlant d’un fet aillat sinó només del més cridaner d’una sèrie en el que es planteja com un modus operandi habitual. Si fins i tot ha guanyat un premi en gallec!
L’altra cosa preocupant és l’explicació que ha donat el sorprenent poliglot: es tracta, diu en l’article esmentat de l’Ara, d’«un nou model per publicar les meves obres» i afegeix que «ara ho faig amb altres creacions per poder-me presentar a diferents premis», encara que no ha aclarit si només ho fa amb el català i el gallec o ha ampliat el ventall de llengües. Per què no contractar una traducció al serbocroat i presentar-se a un concurs a Croàcia, posem pel cas, sense saber ni una paraula de serbocroat? Ja posats… Més possibilitats de publicació, no? I més dinerets a la butxaca, de pas.
Possiblement se li ha oblidat esmentar com a motiu la sucosa quantitat econòmica amb què està dotat, però aquesta idea de fer d’alguna manera gens clara una versió B d’un text en castellà per a veure si cola en províncies, fins i tot en les que parlen altres llengües, és profundament perversa, no només pel que té de colonitzadora, que també, sinó perquè és tot un colp al prestigi dels guardons i, el que és pitjor, també a la raó de ser dels premis literaris d’una llengua com la nostra: descobrir nous valors, enfortir el camp cultural, reforçar el lligam entre els escriptors i les escriptores, els lectors i les lectores.
No soc particularment contrari a les dobles versions, però açò és una altra cosa: és un exercici d’impostura des del moment que no es tracta d’un escriptor bilingüe, ni tampoc d’una traducció signada per un traductor o traductora professional, sinó d’una pura i simple disfressa.
Aquestes coses crec que no poden tornar a passar, entre altres coses perquè ofereixen una imatge de subalternitat de la nostra literatura que no és en absolut justa ni real. Caldrà prendre mesures i prendre nota. És ben sabut que els premis literaris els carrega el dimoni, i per molts motius que em donarien tema per a unes quantes columnes, però açò ha de ser una de les coses bàsiques que s’han d’evitar.
Això, o trobar el traductor o traductora i donar-li la meitat del premi, com a mínim. I ja tindria gràcia —molt poca en realitat— que fos el senyor Google.