Que el món és el meu món es mostra a si mateix en què els límits del llenguatge (de l’únic llenguatge que jo entenc) es refereixen als límits del meu món (5.62).
Allò que es pot descriure, pot també succeir (6.362).
Tractatus Logico-Philosophicus. Ludwig Wittgenstein.
1
Enlloc del què, el com, de qualsevol aspecte de la vida, perquè viure és actuar, aplicar eines capaces d’establir correspondències entre les estructures que em defineixen, bàsicament el que conec, i els contextos en què em trobe a cada moment, regirar la meua capacitat de fer món des del sentit independent del joc al joc de cada ocasió de sentit, créixer amb els actes, emmirallar-me de vida, saturar-me de contactes, esdevenir un mosaic objectual de peces intercanviables, i a cada passa enfortir-ne unes i abandonar-ne d’altres, sense que això implique cap derrota, cap insult a la lògica, que ha de romandre, des d’ara i per a sempre, per sota del llenguatge de la vida ordinària, l’única que tenim, i per bé que ens estimem l’esforç epistemològic d’aquesta, hem de prioritzar el fang que es genera en travessar un camí després d’un dia de pluges intenses, la transformació en les relacions de les parts, i no les propietats que poden compartir els fets, sinó llur ordenació, i així ja no restarem sotmesos als discursos sinó que esdevindrem companys dels enunciats.
2
Ja ho has de saber, segur que ho saps, de bars, n’hi ha per tot arreu, si no llocs coneguts, és més senzill, em va agradar parlar amb tu sense cap compromís, estic encara mig de trasllat, ara em toca ubicar-me per saber on estan eixos paratges, sóc un inexpert, són uns escassos onze minuts, tothom sap que onze minuts, segons per a què, és una eternitat, plaent o no, no ho acabe de veure clar, t’ha de deixar, és l’aplicació, he de buscar si n’hi ha més, se segueix la línia del temps i sempre hi ha novetats, la immediatesa de les xarxes socials, aprendrem, segur, però les xarxes també fan el seu petit paper d’impossibles en acció a missió impossible, progressem lentament, aquestes últimes, eren fàcils, si ho arribe a saber, malament estarà, aleshores el pont del cel, t’acompanyaria, després de la passejada i les emocions, un recés es faria imprescindible, jo ja no ho sé, en una ocasió, fa molt de temps, Munch ens era afí, la seva obra no deixa de ser una petjada autèntica, desdejuni amb vistes artificials i en moviment, com un riu entre muntanyes, però amb altres continguts, a ca meua la vista es molt mes estàtica, un museu buit, de gent vull dir, hi havia quadres de dos pintors i un d’ells em va agradar prou, alguna tenda interessant sempre conté un plus de veritat, una delícia, és quan pots decidir on aturar-te, segur que l’experiència et va agradar, amb totes les reserves, t’hagués xiuxiuejat els noms, aquell mateix dia havíem assistit a una reunió de savis, per equivocació, i de poc va anar que no ens descobriren, la primera cosa era mentidera, la segona, en canvi, era ben vertadera, perseverant, no crec en eixes paraules, m’agrada més simplement anterior, on ets? jo encara sóc aquí, em quede, ho acabe de vore, no puc, non, non, gaudiré de la càlida tardor de l’aire de l’Atlàntic, tots els aires senten be, viatjar és de les coses de la vida que més agrada, coincidir és complicat, i em fa l’efecte que es fa difícil una continuïtat, en diferit no es pot dur enlloc res i el fantasma s’imposa, just el que s’havia d’evitar, no trobava la casa del bosc, córrer no s’escau als cossos celestials, reconec que m’encanta el caràcter dels gats, el gos és diferent, lleial, amorós, confiat, però depèn massa emocionalment, et mira als ulls buscant complicitat, avui hem davallat per una vertical que un gat no hagués seguit, per bé que no sóc un gat, ho puc entendre, estàtics o dinàmics. tots ho som una mica, saludats, passavolants i coneguts, sí, però amics? en tot cas, esperaré, estic a punt de caure al llit, tornar sempre és la millor part de l’aventura, feia un dia clar, objectius clars, ferma selecció de fites, de vegades els amics han de actuar, baldament siga privant-se d’allò que preferirien fer, saturats, molts esdeveniments socials, el sol, i més d’hivern, ha de ser social, i compartir, cher amie, dans l’impulsion de vivre, l’élan de vivre, la passion de la mort est implicite; et ce, toujours, surtout, parmi les gens qui ont parcouru des airs nouveaux, des paysages qui vous laissent sans âme, des princesses si intenses qui aspirent à être au milieu du monde social, qui cherchent dans le regard des autres la construction de leur imaginaire intime, els amics són importants. avui hivern, un camí difícil de transitar, efectivament, res a dir, tanmateix, algun dia, resolt, sense fissures, inapel·lable, tot i que, no, cap afegit, saludable, quins silencis més sostinguts! dates nadalenques, m’agradaria suportar els silencis, i poder compartir, el temps? qui el té? on ets? l’agafaria i el deixaria, segons els compassos, no és que en tinga tant, la vida és curta, i el cor? saps que és que sí, voluble, incandescent, sense fi, fins on arribaries? però el fons el coneixem, això seria decisiu, a mi m’agrada pensar-ho, em fa sentir viu, m’hauràs de seguir observant, com en un paisatge l’arbre que filtra la llum que et permet mirar, amb això haig de viure i em bastarà, dins aquest iglú vas aprenent.
