És evident que estem en any electoral, encara que de vegades tenim la sensació que estem en un procés electoral continu, el cert és que aquest any serà intens. Se celebren les eleccions municipals i autonòmiques, que quasi amb tota seguretat seran juntes al mes de maig (Sr. Puig mediant) i probablement a final d’any les estatals. Açò ens altera un poc a totes. A la premsa, que vol saber tot el que passarà i a ser possible saber-ho abans que ningú. A la gent que volem saber com es configuraran les opcions polítiques per triar a qui ens represente millor. I especialment als partits polítics que han de decidir que, qui, quan i amb qui han de parlar o acordar coses.
És cert que açò no ens ocupa tot el nostre temps i esforços, perquè entre altres coses encara ens queden uns mesos al davant i hem de seguir treballant en els espais que actualment estem representades. Els nostres regidors i regidores o alcaldes i alcaldesses no tanquen el quiosquet i ha de seguir atenent les seues obligacions i donant resposta a la ciutadania del seu municipi. Però també a les Corts tenim tasques pendents per a tancar abans que acabe aquesta legislatura. Tenim lleis en tramitació que han d’eixir per tal que no haja d’iniciar tot el procés de nou a la pròxima legislatura, com és la llei de creació de l’Agència Valenciana del Canvi Climàtic, la llei d’habitatges col·laboratius, la llei de Mesures contra el Despoblament o la llei de Participació Ciutadana i Foment de l’Associacionisme.
Aquesta última amb un especial interés, pel treball que s’ha fet des de la DG de Participació Ciutadana, però sobretot, per la gent i col·lectius que l’han fet possible. Com no podia ser d’altra manera, una llei de participació ciutadana no es podria haver fet sense el treball col·laboratiu de la societat civil. En els darrers temps s’escolta molt parlar de participació ciutadana, però de vegades és simplement un accessori que res té a veure amb la cogovernança, en massa ocasions acaba sent més un procés d’informació o propaganda, que la voluntat d’arreplegar les aportacions de la ciutadania. Processos com els pressupostos participatius, s’han estés per tot arreu, fins i tot en l’àmbit autonòmic, però amb aquesta llei es garanteix que siguen vinculants i sobretot que hi haja un retorn a la ciutadania, els resultats dels processos han d’estar motivats. La participació ha de ser transversal i accessible a tota la població. Perquè participar és, formar-ne part.
Però tornant al principi, molt es parla i s’escriu de com els partits polítics enfronten les properes cites electorals i quines conseqüències pot tindre la decisió que es prenga. De les conseqüències res se sap de ciència certa, sols podem opinar, així que jo també ho faré. Perquè no passa res per parlar d’açò, dir que aquestes coses no li importen a la gent, és infantilitzar la ciutadania i evitar-los el debat és paternalista. Clar que ens importa, ens va la vida en allò i si no que li ho diguen a les persones de Castella i Lleó.
Pense que l’objectiu ha de ser conformar una majoria d’esquerres en tots els àmbits i això implica no perdre cap vot. No crec que a ningú li interesse que cap partit es quede fora, perquè és molt estúpid pensar que, si l’altre no ix això el beneficiarà, els vots de l’esquerra que no obtenen representació se’n van a la brossa. Tenim una llei electoral que perjudica les minories, la tanca del 5% i les circumscripcions en limiten la representativitat. Per tot açò pense que una candidatura que poguera arreplegar tot el vot d’esquerra transformadora que se situa a l’esquerra del PSOE, seria més eficient i suposaria una major rendibilitat de vot. També seria una manera de facilitar les coses als votants, que prou marejats estan ja.
Açò no sé si és el sentir majoritari, el que sembla no ser-ho per a algunes forces polítiques, tot molt respectable. Estem sentint a dir que les sopes de sigles no agraden (encara que amb aquest fred una sopeta calenteta no ens va gens malament), però què és una coalició si no una suma d’organitzacions? Una altra cosa és que se li done un nom aglutinador (un exemple clar és Iniciativa+Més+Els Verds=Compromís). Evidentment que siga inclusiu i que totes les parts se senten representades. Ja hem patit en les nostres carns el que passa quan una de les parts és esborrada, la seua gent no acaba de sentir-se part.
Una altra proposta que llancen és que reserven llocs en les seues llistes per incorporar talent d’altres espais polítics però com a independents, i que la seua pretén ser la casa comuna de l’esquerra valenciana. Anem per parts, en les llistes d’EUPV sempre han anat persones independents, és a dir que no militen en cap organització política. Però sembla evident que persones que ja formen part d’altre partit, no es poden considerar independents, per tant, se sap que açò és inassumible. D’altra banda, al mateix temps que descarten a tota la militància de partits històrics com Esquerra Unida, es presenten com la casa comuna de l’esquerra. A mi em perdonareu, però açò no ho puc entendre i posaré un símil molt gràfic. Quan una parella decideix compartir la seua vida, no val en dir “vine a MA CASA a viure, et pots endur un raspall de dents, una muda i et deixe aquest calaix del quarto traster. Però tu sent-te com si fora ta casa”. No, les coses no funcionen així, la casa si es pretén que siga alguna cosa pareguda a una llar, s’ha de construir entre totes, cadascuna de les parts ha d’aportar el que disposa i formar part de les decisions, si vivim al teu barri o al meu, quin sofà comprem i de quin color pintem el dormitori, d’altra manera sempre se sentirà com un convidat incòmode que es menja les teues galetes.
Hi ha una frase que és ben certa, COM EN CASA, A CAP LLOC, però de vegades conviure porta altres avantatges, sols cal acceptar que quan estàs amb algú, eixe algú no va sol, ve amb motxilla, la família política. Però es pot aconseguir formar una família si es tracta amb respecte i sabent que la diversitat és enriquidora.
Com acabarà tot? No ho sabem. Per a les estatals sembla que els números no ixen igual i sí que es planteja SUMAR amb diverses forces polítiques, també hi ha exemples en municipis que s’anuncien acords amb uns, amb altres o amb tots.
Si he aprés alguna cosa en política és que allò que hui s’evidència impossible, demà pot ser una realitat. Tot depén d’eixa balança que s’inclina, segons es tinga més a guanyar o a perdre.
Però com deia abans, participar significa formar-ne part.
