Llaurar en arena

(Als amants de les matemàtiques, de la música clàssica i del jazz)

Això és una cosa que molts membres de l’estament professoral coneixen molt bé. U es passa una caterva de dies preparant-se una exposició sobre un poeta del nostre Segle d’Or i acaba desencisat i abatut davant la indiferència dels alumnes als quals no sembla interessar gens ni mica el treball audiovisual que hem elaborat amb esforç i afany. És llavors que ens ve a la memòria aquella sentència del nostre Ciceró en què es planyia contra la suposada perversitat dels hòmens del seu temps:

O tempora! O mores!
(Oh temps! Oh costums!)

Però este plany és ben va, perquè:

Els consells dels vells són consells per a vells i els joves no en fan cabal.

Una cosa semblant passa amb totes les experiències científiques i estètiques que podem arribar a considerar sublims  o universals. Per molt que hi insistim no crec que els amants de l’obra musical de Bach arriben, ni tan sols, a suposar el 10% de la població total del nostre país. Només heu de fer un colp d’ull als índexs d’audiència de Radio clásica per entendre bé de què estic parlant. L’alta cultura és un quefer d’una minoria ben exigua de la nostra societat. A la immensa majoria de la gent, la complauen molt més les manifestacions cridaneres  i la immediatesa d’allò que anomenem la cultura popular: el futbol, les revistes del cor, els reality shows, la música pop... La gran majoria dels meus alumnes volen ser com Beckham o Messi i no volen saber res, o quasi res, de Cervantes, Shakespeare, Molière o del nostre March. L’esforç econòmic dels governs de torn a fi d’elevar el gust estètic de la ciutadania em pareix  tan inútil com el fet de llaurar arena: sembla que hi ha en tot este assumpte una mena d’inèrcia antropològica que allunya el personal de les biblioteques i de les llibreries i l'apropa, irremissiblement, als estadis i als concerts multitudinaris. Francisco Rodríguez Adrados, il·lustre hel·lenista i conservador desencantat, ja ho deia en el seu recull d’articles intitulat Humanidades y enseñanza:

La cultura es como la mantequilla, cuanto mas se extiende, más fina es la capa.

Tots els ciutadans francesos saben que la seua selecció nacional de futbol ha guanyat dos campionats mundials i, fins i tot, moltíssims d'ells podrien recitar de memòria tots els noms i cognoms dels membres de l'actual selecció. Però ¿quants saben que França ha guanyat tretze Medalles Fields de Matemàtiques (¡tantes com els Estats Units!) i que els seu país és una autèntica potència mundial en eixa matèria?

El poeta britànic Rupert Brooke (1887-1915), membre del grup de Bloomsbury, va escriure el 1910 un opuscle intitulat Democracy and The Arts. En eixe llibret, Brooke defensava la tesi que si els artistes i els literats cultes del Regne Unit deixaren de rebre l’ajuda de les institucions públiques que havia substituït el mecenatge privat d’una burgesia que ja havia canviat els seus gustos estètics, el potencial creatiu, estètic, trascendent i espiritual de les seues produccions acabaria desapareixent sota l’espenta imparable de les manifestacions massives, capritxoses i constantment canviants de la cultura popular:

Panem et circenses vere optat vulgus. (Juvenal)
(En veritat, el poble desitja pa i circ.)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.