Si no sou d’aquells que a Espanya es coneixen com a «no nacionalistas», és a dir, si no porteu una polsereta roja i gualda a la monyica, si no penseu que preguntar què posa en el DNI siga un argument polític o que la gent parla al vostre voltant en dialecto per a fotre-vos, en el cas que no compliu aquestes condicions per a tindre una mentalitat oberta i no tancada, doncs, vos haureu trobat segurament més d’una vegada amb l’afirmació que «el nacionalismo se cura viajando». Fins i tot potser heu tingut la sort de trobar-vos-la en forma de meme boomer i que la frase vinguera acompanyada d’una imatge d’algun dels tres autors a qui se li atribueix: Camilo José Cela, Pío Baroja o Miguel de Unamuno. En el cas d’aquest darrer, tot i que també podria valdre per als altres dos, sol vindre més elaborada: «El fascismo se cura leyendo y el racismo se cura viajando». I és curiós, perquè si aquesta sentència fos de veritat, aquesta sola peça formada entre la Niña de los Peines i Conchita Piquer, tal com el va definir Joan Fuster, no hauria llegit ni la placa del carrer d’on no s’hauria mogut mai.
Doncs bé, és clar que no. Aquesta sentència pot servir perquè Paulo Coelho venga llibres o perquè les envasadores de sucre puguen decorar els sobrets que comercialitzen, però no: Unamuno, per exemple, havia llegit i escrit molt quan va donar suport al glorioso alzamiento nacional. Ara bé, personalment, he de confessar que sempre he tingut una debilitat especial cap a aquestes formulacions, perquè, de fet, com a valencians, com més viatgem, més emmalaltim d’aquesta sinrazón i cerrazón. No perquè fem vàlida aquella altra sentència ben espanyola -i olé- que ve a dir que el millor de cada viatge és la tornada, perquè, com a casa, no s’està enlloc, no, sinó perquè podem veure altres realitats comparables amb la nostra i adonar-nos que açò nostre sí que és especial i singular, perquè sí que tenim característiques i condicions que són quasi úniques al món.
Agafem, per exemple, un dels últims viatges que he fet: la Pulla, el taló de la bota de la península Itàlica. La seua capital, Bari, és una ciutat comparable a Alacant, ja que ambdues són costaneres i tenen una miqueta més de tres-cents mil habitants. Si els pullesos en són quatre milions, nosaltres en som cinc. Ara bé, ja sabeu el tòpic que parla del sud d’Itàlia: la Pulla és el tercer territori de l’Estat italià amb un menor PIB per càpita, tot i que no està tan lluny del nostre: uns dènou mil euros contra uns vint-i-dos mil cinc-cents. Aquesta (poca) distància, juntament amb els tòpics de què parlàvem, ens explica també moltes coses de nosaltres mateixos, de les idees preconcebudes que en tenim i les realitats que, però, demostrem. Al remat, hi ha pocs països amb què ens puguem agermanar més i millor en mediterraneïtat; en coentor, religió de postal, vida de carrer, màfia i corrupció.
I fins ací. Perquè tot aquest cant d’harmonia universal s’acaba quan comparem com hem arribat a l’aeroport de l’Altet des d’Elx i com hem arribat a Bari des del seu aeroport, per no anar més lluny. El primer contacte amb la capital de la Pulla el tenim amb el tren, com és habitual a Europa, de fet, fins i tot en aquella que el tòpic ens diu que és la més endarrerida de totes, com ho seria el sud italià profund. L’aeroport de l’Altet és, de fet, un dels més transitats del continent que no està connectat amb via fèrria. Si no m’equivoque, només el supera el de Palma. Quina casualitat!
A l’hora de desplaçar-se per la Pulla, el tren és una opció òptima. Agafem les ciutats més importants que envolten Bari. Si voleu anar fins a Lecce, capital del Salento, amb un poc menys de cent mil habitants i a cent cinquanta quilòmetres, hi podreu arribar en un poc menys de dues hores o, fins i tot, en poc més d’una hora, si trieu l’alta velocitat. Si, per contra, trieu Foggia, poc menys de cent cinquanta mil habitants i poc menys de cent cinquanta quilòmetres, hi teniu connexions cada quaranta minuts i el trajecte dura una hora. Que voleu anar cap a l’interior i endinsar-vos fins a la Basilicata? Ideal. El seu capoluogo és Matera, una ciutat que sembla d’un altre món i d’una altra era prehistòrica, amb seixanta mil habitants i l’única destinació que seria comparable amb anar des de València a Alcoi amb tren, ja que hi tardareu unes dues hores; tot i això, si la comparació és d’Alacant o des d’Elx, heu tocat aigua, perquè, com ja sabeu, directament no n’hi ha. Les connexions amb tren amb altres ciutats importants de la Pulla més properes a Bari, com Bríndisi o Barletta són, però, molt més raonables: una hora de trajecte i freqüències constants. Millorable? Per descomptat. Però ben lluny d’açò nostre.
En definitiva: ens hem pogut moure per tot el país de la Pulla sense fer servir quasi cap altre mitjà de transport que no siga el tren i, per descomptat, sense fer servir el vehicle privat. I això a la Pulla; ni a Roma, ni a la Llombardia ni al Piemont. Uns trajectes que serien comparables a fer excursions d’un dia des d’Elx a València; des de València a Dénia; des d’Alacant a Alcoi, per posar-ne només alguns exemples. És a dir, allò que és normal a Europa, que és una utopia per a nosaltres mentre siguem una regió -hi ha qui en diria una colònia, veges quines coses- espanyola, però que també seria normal si fórem nosaltres qui administràrem els nostres diners i les nostres infraestructures.
Per això aquest viatge ens ha servit per a guarir-nos ben guarits del nostre virus nacionalista: si ens quedava cap mínima engruna de fe en una alterEspanya que ens permetera moure’ns pel nostre país només com ho fem fet per la Pulla -que, certament, no ens en quedava, tot cal dir-ho-, la vàrem perdre en arribar a l’aeroport de l’Altet ja entrada la nit i constatar que només hi quedava disponible el taxi per a arribar a Elx.
