Ja s’ha acabat l’any Fuster, com s’acabà l’any Berlanga i com s’acabarà l’any Nino Bravo. No sé si dir sense pena ni glòria, com el burro Vitòria, perquè crec que l’any Fuster sí que ha servit per a difondre l’obra i el pensament de l’escriptor. Segur que s’hauria pogut fer més, però això passa sempre i amb totes les coses. Tot es pot millorar. Amb l’any Fuster, entre el de Berlanga i el de Nino Bravo, les nostres institucions ens demostren, una vegada més, el seu encantador eclecticisme en forma de café per a tots a l’hora de triar personatges per als premis o homenatges.
No trobe cap relació de Fuster amb Nino Bravo. I de Fuster amb Berlanga només em ve al cap una ressenya sobre la pel·lícula Amarcord de Fellini per a un Cineclub, el Cineclub 15, que organitzàrem uns joves, a Sueca, en els anys setanta del segle passat. En aquell paper, que passàrem a ciclostil, com qualsevol pamflet del partit polític clandestí en què militàvem, tenia el seu interés perquè, a banda de la pel·lícula, parlava de la impossibilitat de fer un cine valencià. A Fuster li agradaven les pel·lícules de Fellini i també les d’Antonioni, Visconti, Passolini i algun altre que en aquell moment en què escrivia no li venia a la memòria. Ell ho atribuïa al fet que pensava que nosaltres, els valencians, teníem moltes coses en comú amb els italians. Com que li agradava molt la broma, va escriure: «Raimon sol dir-me que Roma és com Xàtiva, però més gran. Exagerava, és clar.» Amarcord era un poble que, com els nostres, també vivia sota el feixisme i Fuster veia que «determinades seqüències de Fellini-Roma o d’Amarcord podrien haver estat rodades al Perelló sense anar més lluny, o al Grau de València, al de Gandia o al de Castelló. I hi encara podríem trobar més afinitats. L’esteticisme posem per cas. I una curiosa complicitat amb les gràcies del “llibertinatge” dels cinc sentits usats i abusats…». I el cine de Fellini li servia per demanar una cosa que veia impossible: «Admirant aquest cine, l’italià dels grans italians, caldria imaginar la possibilitat d’un cine valencià que mai no farem». I, aleshores, és quan parlà de Berlanga: «Berlanga podia haver-ho intentat ¿però què li queda a Berlanga de valencià». Ell creia que Berlanga, un Berlanga-Valencià seria com un Fellini-Romà molt suggestiu.
En una entrevista que vaig fer a Abel Guarinos, Director General de l’Institut Valencià de Cultura, per a la Veu dels llibres, li vaig comentar la impossibilitat que veia Fuster d’un cine valencià. Guarinos no dubtà en la resposta: «Trobe que aquesta és una de les poques coses en què s’equivocà Fuster». I m’explicà que Fuster, en els anys setanta del segle passat, no es podia imaginar com evolucionaria el món de l’audiovisual, el món de les pel·lícules. No es podia imaginar com es filma avui i de com s’han abaratit els costos. I, evidentment, tampoc s’imaginava la inversió que s’està fent en el cinema. Guarinos parla ja d’un incipient cine valencià i, sobretot, que la Generalitat Valenciana té l’obligació que això siga possible. Esperem que tinga raó i que en un futur pròxim l’incipient cine valencià es consolide.
