Treballar a Madrid i viure a València, o viceversa, és ara més factible que mai: l’alta velocitat tradicional AVE, més totes les opcions de low cost, AVLO, OUIGO, IRYO, ho han fet fàcil, còmode, veloç i, segons com i quan, barat. Millor, inimaginable. És, en gran part, herència dels anys de govern de José María Aznar, perfeccionada i arrodonida pels governs centrals successius. Aznar va donar instruccions molt clares entre 1996 i 2004 per a reforçar la relació ferroviària –és a dir, totes les relacions, perquè del tren depenen les relacions professionals, personals, culturals i econòmiques– entre València i Madrid.
D’altra banda, el ministre de torn per aquell temps, Arias Salgado, sabia que com a govern no tenien més remei que construir també l’AVE Madrid-Barcelona. Un projecte, realitat inajornable, que anava contra els seus desitjos més profunds, però ho van fer perquè era impensable no fer-ho i a més els convenia. Ho explica molt bé el professor Josep Vicent Boira, actual Comissionat del corredor del Mediterrani, i autor del llibre La Via Augusta del segle XXI: El corredor del mediterrani contra l’Espanya radial (Editorial Pòrtic), on exposa la clau del problema a la nostra incomunicació ferroviària al llarg del Mediterrani: «la mania de posar la ideologia per sobre de les necessitats del país i l’economia, sobre la realitat». Domina la ideologia, no la raó.
La tossuderia espanyola i espanyolista, l’anticatalanisme furibund, un odi ancestral, l’egoisme pur i dur, i un pensament radial, centralista, curt i limitat, han fet que durant molt de temps no es consideraren rellevants les infraestructures que no tenien el seu origen al Km 0 d’Espanya: la Puerta del Sol de Madrid. A conseqüència, han impedit la consolidació del corredor del Mediterrani –d’altra banda, ja inventat pels romans amb la Via Augusta– i han dificultat que els tres ports més importants d’Espanya, Algesires, València i Barcelona, tinguen una connexió ferroviària per tal de crear un transport sostenible ferroviari, però també el desenvolupament d’altres línies de comunicació que podríem anomenar perifèriques, totalment necessàries i que responen a una racionalitat econòmica bàsica.
És aquest marc mental –escriu Boira– allò que explica l’estat actual de les infraestructures. Un marc mental que ens condemna als valencians a viure pràcticament incomunicats per ferrocarril entre nosaltres, entre Alacant i Castelló, i mig aïllats de Barcelona, de tot Catalunya i, de passada, de França, d’Europa. És aquest marc mental el que ens du a maldar per poder fer una vida entre dues ciutats històricament tan properes, en molts sentits, com són València i Barcelona. Un marc mental que ens condemna a l’ostracisme, a la ridícula condició, encara avui, de ciutadans de segona: a haver de pagar més per menys, però molt menys, a la limitació de les nostres possibilitats de moviment, d’intercanvi, d’expansió, de vida, en una paraula: a la misèria ferroviària.
Anem a pams i veureu com de fàcil és avui treballar a Madrid i viure a València o viceversa: hi ha al voltant de setze trens diaris, amb un marge de temps d’una hora i, sovint menys, entre l’un i l’altre, el trajecte dura a penes dues hores, i existeix la possibilitat d’iniciar un viatge de treball entre les dues ciutats des de les set del matí fins a les nou de la nit. O simplement, fer un viatge puntual, per estudis, per plaer, pel que siga. Hom pot anar i venir sobrerament entre València i Madrid en el mateix dia, sense cap necessitat de pernoctar fora de casa: bueno, bonito y barato.
D’altra banda, i com que no van tenir més remei que consentir-ho, però també per interès propi, el govern espanyol, malgré lui, va fer possible en el seu dia l’alta velocitat entre Barcelona i Madrid: vint-i-sis trens diaris amb una freqüència de 30 minuts en les hores puntes i un trajecte a penes de tres hores, amb la possibilitat de viatjar entre les sis del matí i les nou de la nit.
És a dir, que hom pot despertar-se a casa, siga València o Barcelona, i ser a les deu en una reunió a Madrid, pentinat, perfumat i ben desdejunat. O simplement, assistir a una conferència o un congrés en el dia, a un seminari, a una entrevista de treball, a visitar algun amic o familiar per gust o algun malalt d’urgència o, simplement, anar de shopping i passeig, veure una exposició o un museu, tot és possible.
Així les coses, els valencians continuem suant tinta cada vegada que hem d’anar a Barcelona per les raons que siguen, sobretot si és per motius professionals i amb l’agenda ajustada.
D’entrada, ara com ara només tenim a l’abast cinc trens diaris, alguns d’ells amb un interval de quatre hores. Segona, el primer tren de València cap a Barcelona ix a les 9.15 del matí, ve d’Alacant i molt sovint, ho sé per experiència, arriba amb retard, una hora i deu minuts és el meu rècord, de fet, em van tornar l’import íntegre del bitllet, només faltaria! I pel que fa al darrer tren del dia, les opcions s’esgoten a les 19.15. Si invertim el trajecte, Barcelona-València, la cosa tampoc no millora: cinc trens al dia, només que, per sort, es pot eixir de Barcelona cap a València a les 7 del matí, en canvi, el darrer tren del dia ix a les 18.15. Adeu a aquell tren de les 20 hores que ens permetia una jornada de feina o estudi a la Ciutat Comtal i arribar a València cap a les 11 de la nit. A més, i per si fos poc, el temps del viatge oscil·la entre tres hores i tres hores i mitja, segons el tipus de tren, sense comptar-hi els retards, per descomptat. I last but not least, el preu és insultant: a hores d’ara l’import de l’anada i tornada València-Barcelona-València a penes si baixa dels cent euros!
Un drama, una misèria, un insult, una presa de pèl. Impossible desplaçar-se amb rapidesa i comoditat entre el nord i el sud del País Valencià, i impossible viatjar a Barcelona des de València o Castelló per tal d’arribar a una entrevista o una reunió a les deu del matí. Cal anar-hi el dia d’abans i fer nit. I impossible fer una entrevista a les cinc de la vesprada, una odissea assistir a un acte a les sis o les set. Cal perllongar l’estada i pagar un allotjament. Nosaltres, sempre pagant!
En conclusió: una ruïna dissuasiva! I tantes coses que ens uneixen als valenciana i als catalans, i tan fragmentats i distanciats. Divideix i venceràs!
Quina vida! Quins trens! Quin tren de vida!
