De la mateixa manera que la climatologia ens sorprèn amb canvis d’oratge inesperats, el govern central ha modificat inesperadament el decret del transvasament Tajo-Segura, reduint la quantitat d’aigua que arribarà al País Valencià a partir del 2025. Com era d’esperar, el PPCV ha llançat l’ham electoral a les agitades aigües confiant en traure-hi alguns vots enganxats; i el PSPV, dos dits de la mateixa, tot i que ha rebut bones paraules del govern central dient que ho arreglarà; però no hui, «mañaaaana!», que diria l’humorista José Mota.
Assegut a la barra virtual d’internet m’han servit la notícia dels canvis introduïts al decret. I tan d’acord estic amb els retrets de socialistes i populars al govern central que, si no pose més entusiasme en els meus, és perquè en massa ocasions he vist molta sobreactuació en tots dos, amb reclams que són com el Guadiana: discorren un temps i desapareixen, ixen a la superfície o se’ls traga la terra en funció de qui governa a Madrid. La consigna és agitar les aigües del victimisme per dur aigua electoral al molí d’ambdós partits, perquè «ens furten l’aigua» malgrat ser la Comunitat (de regants?) que en fa «millor ús». Però el victimisme és un filó electoral si s’usa en mesura (res en excés, deien els llatins), ja que la sobreactuació resta credibilitat i pot col·lapsar en un tres i no res.
Si en aquest país nostre encara hi ha agricultors, no és gràcies als governs de torn, sinó a la seducció que l’home sent cap a la terra, reflex sens dubte que «fou fet de fang, i al fang torna». El drama és que les prioritats s’han definit per la capacitat de pressionar. Capacitat que fa temps van perdre els agricultors en favor dels constructors, en similitud a la batalla perduda pel País Valencià enfront de Castella-la Manxa. Va passar quan l’autovia a Madrid amb José Bono allà i Joan Lerma ací. I ara torna a passar amb el Tajo-Segura amb García Page allà i Ximo Puig ací. És el destí de l’eterna repetició. I sempre perdem nosaltres.
