Les paraules ho poden matar tot, fins i tot l’amor.
Justine. Lawrence Durrell
El Desert
I
Del ventre de la natura brolla un sentit ininterrompudament que ja no som capaços de capir, i és aleshores quan la comunicació s’ha trencat que necessitem de les paraules, el nostre invent més preat, aqueixa víscera inflada, eina de separació imprescindible entre els éssers que varen partir al desert, allí on els senyals díctics ja no servien, hem fugit com uns esperitats de la immediatesa del món perquè ens era insuportable la seua llum tan intensa, la seua ubiqüitat ens trastornava la mirada, invàlids reclosos en la por a la justícia real, la del sobre el se que mai pot fer-se l’escàpol i mudar la quotidianitat per la ficció, aqueixa jàssena que ens sustenta malgrat tots els envitricollats trucs que fem servir per evitar-la, finalment exiliats amb les paraules hem sabut esquivar les respostes perquè hem obviat les preguntes, més enllà de referents reals hem creat sentits, i més enllà dels sentits compartits ens hem instal·lat en la producció de mons individuals on sobreviure plàcidament, còmodament ajaguts per davall de la dalla, i encara i així insistim a indagar on és que rau la veritat de les nostres propostes, de les nostres proferències insensates, si en la lògica, si en la gramàtica, si en la productivitat creativa generada per una suposada capacitat innata dels éssers humans, després d’haver abandonat el clar del bosc, aqueixa transcendència especulativa on encara ens era permès de romandre devora els déus i fugir envers les formalitats analítiques i encara més enllà cap a les dialèctiques que amaren allò social, en un devessall del córrer fora límits que ja ni les paraules, els frens per al nostre desenfreno, es veuen amb cor d’aturar, i el so segueix el seu cant, la seua incansable lletania, inlassablement insistent, des del ventre de la natura ressona el darrer intent del món de retornar-nos-hi, qui sap si sabut ja que ja no hi formem part d’aquell part primordial.
II
Parlem per poder optar a estar en el món, usem el llenguatge per poder accedir, i a l’ensems crear, aqueixa estructura feta d’objectes relacionats entre si que és el conjunt de coses existents, que són elementals formes de les quals únicament podem ‘dir’ alguna cosa a través d’aqueixa altra estructura anomenada llenguatge, i de la qual aquella és una isomorfa, de fet, parlem per poder establir correspondències entre una realitat que existeix i una altra ‘realitat’ fictícia que ens permet romandre en el món, però no podem, amb el llenguatge verbal, amb les llengües naturals, ‘mostrar’ res, des d’un punt de vista lògic, perquè aleshores seria categoritzar un ésser, els objectes que solament admeten ser nomenats, un a un, i que no contenen encara per extensió cap propietat, ni sentit, si no és enllaçats i portats en aspecte proposicional, un ésser, dèiem, que no pot contenir cap modificació, si no és, efectivament, en el context d’una veritable alternativa verificativa, cosa que únicament es pot proferir d’aqueixa ‘altra’ realitat que és el llenguatge, i així, parlem per ‘dir’ el món al qual no tenim accés real, sinó en estat de rèplica, de redundància, de soroll, el ressò del món, el llenguatge, que ens evita haver d’escoltar-lo, haver de tocar-lo, la nostra quotidianitat és el refugi d’allò real a la qual cosa no podem accedir si no és a través d’una ficció que anomenem llenguatge, la crossa sobre la qual ballem el ball del buit, la veritable posada en escena de tot allò que pertany a l’humà, caràtula del món, expressió que emula sentits sobre referents realment inexistents, l’home, aqueixa ombra del món, és, en realitat, un replicant de nova planta capaç en essència d’interpretar-se, amb prou feines, en exclusivitat a ell mateix i encara, sotmetent-ho tot a reescriptura de reescriptura, no ja en una doble articulació martinetiana, sinó en un infinit irrealitzable de possibles sense nom, precisament tots els objectes que no arriba ni tan sols a albirar, a capir, aquells que se sostrauen de ser denotats, nomenats, identificats, justa l’estructura que sustenta el món.
III
Poden les paraules, el llenguatge natural, verbal o escrit, ‘dir’ alguna cosa sobre o al voltant de la veritat del món, de l’adequació dels objectes, de l’acumulació i relació entre ells, de l’estructura que els defineix i els atorga existència, que estiga en correspondència amb qualsevol valor veritable assumible per totes dues bandes, món i llenguatge, de tal manera que tothom, qui siga, diga idènticament el mateix sobre aquest o aquell fet, que no és altra cosa que un cúmul ‘ordenat’ d’objectes, i que d’aquesta manera hom, qui siga, ho puga interpretar, analitzar, catalogar, amb igual substància, i encara més, que altres, passat el temps, no puguen ni de lluny establir el més mínim grau de variabilitat a allò que es va sentenciar, ho poden fer, ja que ‘mostrar’ els és negat, com podrien arribar a l’acord d’isomorfisme que definiria que per a qualsevol X, Y és el mateix en tots els graus d’n, entre 1 i infinit? No, no poden. L’única manera de saber és recórrer al se, però aquest no parla, ni escriu, ni pot compartir res del món i, per tant, no pot estructurar res, ni els objectes que el conformen ni les paraules que li volen ser imatge, únicament pot conèixer del món les formes no transitables, no reduïbles a paraules, aquelles parts de l’estructura que no han estat condensades i apartades cap al centre d’allò mateix, el lloc on tot, realitat, existent o inexistent, és convertible en relat, al cap i a la fi, la manera que tenim els humans de sobreviure a allò ‘real’, la cosa que ens llança des de la quotidianitat a la ficció, per suportar, precisament, el món, d’on vàrem partir amb la primera ocasió que no vàrem saber assenyalar, o vàrem preferir, millor, ignorar que ‘mostar’, i no ‘dir’ era l’única forma de mantenir-se en el món. Allí, sense opcions de ser, mancat de possibles alternatives de mostar-se, es va quedar orfe de sentit, la compartició de valor de veritat entre proposicions proferides per qualsevol Y, des de l’1 fins a l’n, del fet X, el se, cansat d’haver de carregar amb tot el pes de la prova: Quants dies sobre el se sub 1 va quedar el record del contacte? Quants dies sobre el se sub 2 va ser que va romandre la memòria del gest?
