Aquest és el títol del nou disc de Pep Botifarra. És un treball en què, sense deixar de ser qui és i com és, el cantant de Xàtiva presenta algunes novetat dignes de destacar tant per la forma com pel fons.
És, primer que tot, un disc molt acurat i es nota, dedicat a les dones, però a les dones que treballaren a finals dels segle XIX principis del XX als magatzems de taronja i en altres treballs tant agraris com industrials i, tot allò, sense deixar de ser esposa, mare i mestressa, el que implicava deixar de ser elles mateixes o no poder ser allò que haurien volgut ser.
De tot allò i més parla Ja ve l’aire, però aquesta vegada, Pep Botifarra ha donat un pas més i s’ha endinsat obertament en el reconeixement de la unitat de la llengua i la diversitat cultural del País Valencià, res de nou al repertori del de la Costera, però, més enllà de l’homenatge a les dones treballadores o a la realitat social del País, hi ha un tema que pel seu caràcter moral, al meu parer, porta tots els ingredients per a convertir-se en un himne que pot entrar per dret propi al catàleg de les grans cançons socials que grups com Al Tall, Raimon o Ovidi Montllor tenen als seus historials i és La dansà de Teranyina. Aquesta és una cançó que esborrona tant per la seua estructura, lletra o interpretació, remou consciències i no deixa indiferent a qui l’escolta.
Per tot, aquest disc està cridat a ser un dels grans esdeveniments culturals del País Valencià aquest any i que tal com es vaja coneixent anirem descobrint un Pep Botifarra més compromés amb el feminisme, amb la realitat històrica amagada d’explotació i abusos, sense deixar de banda, com no podia ser d’altra manera, el seu vessant recuperador d’autèntiques joies del folklore valencià tretes de la memòria del nostre tresor més valuós: la gent major dels nostres pobles.
Aquest treball es va posar en escena el dia 13 de gener en un auditori del Palau de les Arts de València ple de gom a gom, on des de feia setmanes s’havien esgotat les entrades i gent de totes les edats es van aixecar repetides vegades dels seients impulsades per una emoció impossible d’amagar, picant mans o acompanyant lletres que ja són patrimoni del poble gràcies a ell.
No va faltar eixe altre himne cantat a cor per tot el públic com és la Malaguenya de Barxeta ni tampoc els diàlegs amb què Pep sap posar-se el públic a la butxaca per la seua simpatia i humor. Ho va fer amb nous músics i noves col·laboradores i col·laboradors, amb una posada en escena fenomenal encara que va repetir que no deixarà mai la seua rondalla de sempre amb Néstor Mont i Paco Lucas al capdavant, amb qui ha format un equip d’èxit i reconeixement popular més que evident.
És un motiu d’alegria vore com els nostres cantadors i cantadores triomfen, especialment noves i molt joves veus i músics que auguren un esplèndid futur a la música valenciana en valencià.
Amb treballs com Ja ve l’aire els valencians podem ser hui un poc més optimistes, però no siguem triomfalistes: ells estan ahí.
