No podem quedar-nos paralitzats per la por. Això haguera de constituir quasi un imperatiu moral per al nostre equilibri com a éssers humans. I és que no poques filosofies sostenen que en el món coexistixen dos grans forces contraposades: l'amor i la por. La primera orienta a l'ésser humà cap a la bondat, la solidaritat, l'empatia, la pau, la compassió i el bé comú; la segona espenta cap a l'odi, el fanatisme, la guerra, la maldat, la destructivitat i l'egoisme. Desgraciadament, en la societat contemporània l'amor, que els místics, romàntics i amics de l'espiritual enaltixen com l'Amor, sembla anar perdent la partida a favor d'una por que per la seua intensitat, extensió i força més aviat caldria nomenar com la Por.
Certament, en el desaforat context capitalista que ens ha tocat patir la por ens corroïx, ens paralitza i dificulta la plena expressió de la nostra vida, de la Vida. La por en les seues més diverses gradacions, que va del temor insinuat al pànic més absolut, s'ha convertit en la columna vertebral del sistema, o si es preferix, del Sistema. Quasi tot allò que és institucionalment rellevant està muntat al voltant de la por: la indústria de la seguretat, el negoci de la guerra, la competència empresarial, els mitjans de comunicació, els aparells estatals, l’exèrcit, la policia, la justícia, els dispositius disciplinaris, el joc polític, fins i tot l'educació, la sanitat i els serveis socials. Por a l'enemic extern i intern, por al terrorisme, por als competidors, por a la repressió, por al delinqüent, por a la malaltia, a l'abandó, a la pobresa. I planejant per damunt de tot, una por desfermada a un futur plagat d'ombres, incerteses i amenaces, un futur de riscos davant els quals cal protegir-se com siga. I mentrestant les empreses que acumulen beneficis amb la por fregant-se les mans...
Una de les pitjors conseqüències de la por sistèmica, que complix la funció de protegir un sistema immund de desigualtat i explotació sense fi, és que ens aliena del present i convertix el passat en un depòsit de sospitosos gèrmens de mals futurs. D'esta manera, perdem la riquesa de la vida tement tota sort d'imprevistos i desgràcies, ventades per un ambient social patològicament farcit d’histèriques exhortacions a tancar-se en un mateix.
En este caldo de cultiu tenebrós i viciat florixen els fongs de la xenofòbia, del darwinisme social i d'un feixisme interior que colonitza les nostres ments fins al punt que tota política essencialment democràtica i «progressista» es torna quasi impossible. Ja ho va dir el savi alemany Erich Fromm: la por és enemiga de la llibertat, perquè no hi ha pitjor por que la por a la llibertat. La por, admetem-lo o no, és el nostre inquisidor, el nostre vampir i el nostre enterrador. Alimenta els més abjectes règims polítics, custodiats per murs cada cop més impenetrables, i ens deixa psíquicament a l'altura del betum, amb una consciència del món engabiada, esmussada, i tan limitada que afavorix l'acció immisericorde dels amos de la por, que el gestionen racionalment i tecnocràticament com una màquina ben greixada, planificant costos i beneficis, traçant balanços i noves estratègies per a generar més pors. La guerra és la por última, la barrera del so del pànic, a un temps aterridora i excitant, perquè la por, lamentablement, enganxa. Esta és, probablement, la segona major droga del nostre temps, després del poder al qual servix i envilix. Cal tornar-ho a dir: la Por ens corroïx, ens paralitza i ens desvitalitza, per la qual cosa només desafiar- la, només travessar-la i aprendre de l’experiència, per dur que això siga, pot oferir-nos alguna esperança i donar ales a un Amor que espera pacient la seua oportunitat.