Comence el nou any com vaig acabar el vell: llegint. Sant Nicolau, el Pare Noel, els Reis i tot Cristo em regala sempre llibres, i la faena és meua per procurar fer minvar el pilot de toms verges que se m’amunteguen per casa. Ja fa temps que vaig superar l’angoixa de pensar quants volums no podré ni fullejar, perquè no hi donaré mai abast. Ara vaig llegint les coses que em plauen, deixant que, en alguns casos, em sorprenguen.
El primer llibre que he mossegat en 2023 ha sigut Fusta de carrasca (Edicions del Bullent) de Manel Alonso. Conec bé el seu itinerari però amb aquest nou títol me n’ha descobert un vessant nou. Manel hi ha aconseguit el més complex, per a un escriptor: escriure senzill. El seu estil esvara suaument davant els ulls del lector i serveix perfectament al propòsit autoral: contar una història íntima i familiar, emotiva, però no sentimental. La seua pròpia història, la de la seua dona i la dels fills que estima i va estimar.
Eixe estil depurat i alhora eixut i directe m’ha recordat el que empra Raquel Ricart en El dit de Déu (Proa), un relat perspectivista molt interessant que reflexiona sobre l’acte d’escriure i ho fa contant una història de dones de gran fortalesa vital i literària.
En el capítol anecdòtic, diré que el suplement «Posdata» del diari Levante, en escollir els llibres «imprescindibles» (sic) del 2022, ens hi va col·locar a l’Alonso de Fusta de carrasca, El dit de Déu de Ricart i a mi mateix, amb Ser persona. Diari de l’escriptor als 50 anys (Afers), entre altres (com Les altures i Mireia, de què ara parlaré, i Mater, de què ja vaig parlar). Sempre s’agraeixen aquests recordatoris feliçment objectius.
Després he continuat amb els guanyadors de l’últim premi Lletraferit: Els inútils, d’Andreu Sevilla i Mireia, de Purificació Mascarell. L’editorial Drassana és una fàbrica d’èxits i per això qualsevol cosa que publica sempre mereix la meua atenció. D’Els inútils em quede amb l’excel·lent obertura de la novel·la, que recrea prodigiosament la riuda del 1957 a València. I de Mireia el propòsit de l’autora d’agermanar i exorcitzar les figures de la histèrica i la femme fatale, que tant de joc han donat a l’imaginari masculí. A diferència d’Elisenda Julibert, jo no crec que tota femme fatale siga la creació «d’un home infeliç». Les femmes fatales ens han fet somiar, als hòmens, en la literatura, en el cinema i un poc en la realitat, tot siga dit a benefici d’inventari.
Abans de tot això ja m’havia acabat l’última novel·la de Xavier Aliaga, Ja estem morts, amor (Angle). Xavier és un tipus a qui cal seguir de prop. Aquest llibre es basteix amb una prosa madura i assaonada. No hi trobareu cap frase baldera, ni cap paràgraf on el bisturí de l’escriptor no hi haja operat amb eficàcia. Això, més una trama decididament sorprenent expliquen que Ja estem morts, amor haja fruit del favor del públic. I encara dura.
També m’ha sorprés gratament Les altures, de Sebastià Portell (Empúries). Conta la història d’Ismael Smith, un oblidat artista queer català, i ho fa d’una manera encisadora. Quan vas llegint-lo pots arribar a pensar que és la traducció d’un clàssic de la literatura anglosaxona, perquè en té la fesomia literària i la perfecció d’un món tancat i acabat. Un llibre que quedarà, sense dubte.
En el capítol dels retrobaments, ho he fet amb la novetat de dos vells amics, Robert Archer i Tono Fornes, que publiquen també en Drassana Veles e vents. El món de la mar en Ausiàs March. Fa anys Robert va conjecturar que el famós poema marquià podia referir-se a un periple marítim entre Gandia i València. Ara, amb l’ajuda de l’expert mariner Tono Fornes, han arribat a la conclusió que degué tractar-se d’una travessia entre Sicília i València, a jutjar per les prolixes referències eòliques. Un volum perfectament documentat i il·lustrat, una petita joia.
Mentiria si no confessara, però, que el llibre que més m’ha fascinat és el que tinc encara entre mans. Es tracta d’El passatger. Stella Maris, de Cormac McCarthy (Edicions 62), 600 pàgines de la millor prosa i –sobretot- els millors diàlegs que s’estiguen escrivint ara mateix en qualsevol llengua.
El meu fill, que viu a Londres, se’l va llegir de seguida només va ser publicat. Es burlava de mi per llegir-lo traduït al català, i no en l’anglés original, però el meu domini de la llengua de Shakespeare ja s’ha rovellat massa com per intentar una empresa tan hercúlia. Siga com siga, McCarthy és únic per bastir un món sencer a partir d’una simple conversa entre dos tipus en un restaurant. Com per exemple:
«Dispensi, va dir.
Què mana.
No tinc res en contra de ningú del personal d’aquí. Són tots igual de lliures de servir aigua sense parar. El meu problema és que no en vull, d’aigua. Hi ha cap manera d’arribar a una moratòria, si més no? Negociar-ho, potser? Estaria disposat a venir a la cuina i reunir-me amb tothom.
Dispensi?
Que no vull aigua»
I aquest altre:
«Quan has vist en Shedann?
No l’he vist des del funeral.
Des de quin funeral?
El funeral d’en Shedann.
En John és mort?
A mi em va semblar mort. L’havien ficat en un taüt».
He deixat per al final –last but not least– un altre volum que m’ha arribat amb el canvi d’any. Es tracta de Artur Perucho. La llibertat és indivisible, de Josep Palomero. L’ha publicat la Institució Alfons el Magnànim, dins la col·lecció «Papers de premsa», que dirigeix amb constància Emili Piera. Perucho és una figura imprescindible del valencianisme dels anys 20 i 30 del segle passat i Palomero qui més en sap. El volum recull una antologia de 900 articles que donen una idea de l’activitat de Perucho com a periodista. El testimoni fidel d’uns anys convulsos que cap lector ambiciós hauria de negligir.
