A finals del 1962, darrer curs de carrera, el SEU (Sindicato Español Universitària) aconseguí que la Cambra de Dret votara en contra de l’equip que havíem editat «Diàleg». Havia estat un any ple d’esdeveniments i de protestes obreres i estudiantils, i la nostra revista Diàleg estava en el punt de mira dels franquistes, puix la publicació havia servit per encapçalar el desig de llibertats a la Universitat. Per això, el sector majoritari de la nostra Facultat de Dret, que podríem qualificar de gent d’ordre, ens censurà. Llavors, com que érem persistents, creàrem una altra nova publicació, aquesta vegada comptant amb els companys i companyes del pis de dalt. Cal recordar que a l’edifici del carrer de la Nau hi havia dos facultats, nosaltres, baix i la Facultat de Filosofia i Lletres, al pis de dalt.
La nova publicació, batejada com Concret, mantingué els caràcters i presentació de Diàleg, i el nou Consell de Redacció s’amplià amb persones de Filosofia i Lletres, sota la direcció de Josep Vicent Marqués. Com podem veure, ara fa seixanta anys de tot això, i el gener de 1963 traguérem el primer número de Concret. Vos reproduïsc el sumari: «Noves institucions per Europa», de Vicent Àlvarez; «Estadísticas económicas de España»; «Introducción a Moravia», d’Alfons Cucó; «Un poema de Lopez Pacheco», comentat per Joan Bartrina; un poema de Salvador Espriu; «La ancha y estrecha puerta de la Universidad Europea», de Josep Vicent Marqués; «El dios de “esas gentes”», d’André de Pierre; «El Problema de l’home en el pensament contemporani», Joan Francesc Mira; al final, hi havia unes notes sobre llibres.
Concret tingué curta vida, un parell de cursos. Si vos interessa, a la Biblioteca Valenciana al fons Sanchis Guarner podeu consultar els exemplars corresponents. Hui és un testimoni d’aquella represa valencianista, encetada a finals dels cinquanta i que des d’aleshores ha estat present, amb els matisos i canvis de persones i situacions que el temps ha generat. El temes que, tant a Diàleg com a Concret van ser abordats, anaven molt més enllà de donar voltes a la llengua, tot i que aquesta era una part llevant del seu compromís. A les seues pàgines es parlava de les desigualtats socials, la literatura i el pensament contemporani, la construcció europea, el cine, la colonització, la llibertat, la poesia compromesa, l’economia, el teatre d’avantguarda… Tanmateix, tant a Diàleg com a Concret, se sumaren alguns professors: Murillo, Tarradell, Reglà, Paris, Jiménez Blanco, José Luís Pinillos, Trias Fargas. Es van acollir opinions prou diverses, penseu que calia signar i no tothom estava disposat a fer-ho, llavors, el ventall va estar, com he dit, divers: cristians de base, marxistes, demòcrates lliberals, personalistes, nacionalistes valencians o catalans, socialdemòcrates…
Vos podeu, doncs, fer una idea amb aquestes dos primerenques publicacions, del nou valencianisme, que juntament amb altres opcions feren acte de presència. El seu exemple seria seguit per altres revistes, o butlletins, en un moviment que va anar creixent.
