Al llarg de l’any 2022, la NASA va presentar un estudi en què es demostrava que les mitjanes de temperatures eren més baixes en poblacions amb més arbres que en aquelles amb menys massa arbòria. I, escolteu, no cal que vinga la NASA a la Ribera Alta per a dir-nos que a l’estiu l’asfalt crema i l’ombra d’un arbre és una benedicció irrenunciable. Tanmateix, va quedar palesa la realitat objectiva i empírica a través de l’estudi científic. No són sensacions, és realitat.
En paral·lel a això, també sabem que l’epicentre de la calor al País Valencià és la comarca del ‘vinguem’, ço és, la part alta de la Ribera Alta i la Costera. La línia Sumacàrcer-Xàtiva, per concretar. Al bell mig d’eixa línia, una vall amb quatre pobles, la Vall Farta, registra any rere any rècords nacionals de temperatura. Del Sénia al Segura, o de Salses a Guardamar, no hi ha poblacions més calentes que les nostres.
Després de llegir els dos paràgrafs anteriors, hom esperaria una plantada generalitzada d’arbres, d’arbres grans, que facen ombra, que cresquen relativament de pressa, que protegisquen carrers i parcs des del sud principalment i, com a darrer requisit, però certament no el més rellevant, que no donen maldecaps a consistori i població. Estic segur, seguríssim, que els requisits són clarament compatibles en alguna espècie que el més relaxat dels botànics del món ens recomanaria després d’una pensadeta de… cinc segons?
El temps condicional emprat en la primera frase del paràgraf anterior ha conduït el lector segurament a pensar que allò que hom esperaria no és el que ha passat. Efectivament, estimats, estimades, no és el que ha passat. Però ací ve ara el gir de guió: no només no s’han plantat arbres en una d’aquestes quatre poblacions, sinó que s’han tallat els que hi havia i protegien l’únic parc amb ombra del poble, l’únic a què podien acudir les famílies a l’estiu. I no només, també s’han tallat pins enormes que produïen l’única ombra en un altre parc.
En tots els casos, es tracta de pins. Es podria pensar que el criteri seguit per justificar l’arboricidi és el problema que generen les arrels en l’asfalt i el paviment dels parcs. Fantàstic, pot ser un argument. Si és el cas, qualsevol alcalde o equip de govern ha de, ateses les circumstàncies, fer una cosa que deu ser complicadíssima: pla-ni-fi-car. Plantar abans de tallar, crear abans de destruir.
El balanç de huit anys de govern de l’alcalde d’aquest poble és la plantació d’un parell d’arbres de creixement lent i poca ombra, i la tala d’un nombre de pins que encara està per determinar, perquè no sé si han finalitzat els treballs de destrucció. Possiblement, doncs, a l’estiu de 2023, no hi haurà opció possible per anar a un parc, excepte si les famílies volen assumir el risc que els seus fills queden enganxats a les planxes dels tobogans.
Però no mirem el dit, mirem la lluna. Del que parle, és d’una manera de fer, que no és ni manera ni és res. Parle de la manca de planificació, parle de la manca de reflexió, parle de la manca dels mínims estàndards democràtics que passen per, en una situació de temperatures extremes com la que vivim, explicar amb detall, justificar, la tala de cada arbre. I escoltar.
Vaig ser regidor en l’ajuntament d’aquest poble durant quatre anys, i he de dir que no em sorprenen aquestes mancances. El que no esperava és que arribaren a l’extrem de perjudici col·lectiu a què han arribat, i per això escric això, ara.
Al poble de què parle, governa un sol partit amb tots els regidors del consistori a favor, la diputació a favor, la Generalitat a favor, el govern espanyol a favor… i no sé si també Déu nostre senyor a favor. I el poble acaba la legislatura amb menys arbres dels que tenia abans, i pocs o cap avanç visible en cap direcció. Jo propose, si més no, un canvi de nom, atés que no tindran problemes en el ple: que li posen Asfàltera de Xúquer.
I recordeu que, com va dir un amic, un alcalde arboricida és un alcalde a reemplaçar, i més ara que s’apropen les eleccions municipals.
