No se me’n va el vertigen de viure la dècada dels 20 del segle XXI. Alguna vegada ho he escrit i no insistiré enguany, però recorde amb molta claredat quan dir any 2000 era sinònim de parlar del futur. I un futur llunyà a més. A la llunyana EGB vaig escriure una redacció sobre com m’imaginava l’any 2000. M’agradaria retrobar aquell exemple de retrofuturisme íntim.
A canvi, el que sí que he retrobat ha sigut el poema publicat l’any 1952, al Pensat i Fet, per Francesc-Manuel Llorens Ferri titulat «En l’any 2000», que resulta curiós de llegir ara, setanta-un any després.
Sortiran helicòpters de l’urbs valentina
en recerca de terres de celatges grisencs;
portaran llauradores -amb bellesa pristina-
de ses flors i ses festes els rebrots primerencs.
Volaran sota els núvols de les viles llunyanes
i una pluja de roses de primer llençaran;
i baixant peu a terra, rialleres, galanes,
oferint flors i anuncis pels carrers aniran.
Amb paraules correctes de la llengua nostrada
-parla ahir molt malmesa que tothom hui l’entén-
els diran envoltant-los l’ardorosa mirada:
-El país dels artistes vostra anada pretén.
A València heu de vindre on és ja primavera
i escalfor i alegria dóna el sol, ¡oh senyors!,
fent sorgir una festa, la gran festa fallera,
entre esclats de rialles, traques, música i flors.
I després, redreçant-se pel camí de València,
tornaran les poncelles que de forma gentil
hauran fet propaganda, la més vera en essència,
pels països d’Europa arribat l’any 2000.
Per cert que, en cercar informació sobre l’autor, vaig descobrir que li deien el Mestre de les Llometes, arran de la seua tasca com a mestre a Benassal, seguint la petjada de Carles Salvador, però que el mateix any que publicava aquest poema va vindre-se’n a donar classe a l’escola de Sollana, el meu poble d’adopció, on donaria classe durant una dècada. Em va fer una mica d’impressió que l’atzar em duguera a recordar una figura que de sobte vaig sentir com a propera i vaig imaginar travessant els meus carrers quotidians. També vaig saber que va morir el 1990 amb la qual cosa no arribà a comprovar si la seua profecia era encertada.
Hui, vint-i-tres anys més cap al futur encara, em fa somriure la referència als helicòpters com a mostra màxima de modernitat tecnològica, decidisc no tindre-li en compte la corcada retòrica de les llauradores de bellesa pristina, coses de l’època, què hem de fer, i em commou la seua confiança en la recuperació de la parla ahir molt malmesa i em dic que bé, malgrat tot, per damunt de bords i lladres, per damunt de botiflers, que cantava Al Tall, és de veres que «tothom hui l’entén», fins i tot la immensa majoria dels que diuen que no l’entenen.
I bé, en el que sí va encertar definitivament és que pels volts del 2000 i des d’aleshores, diverses estratègies amb suport tecnològic van fomentar la propaganda eixa vera en essència, i dels «països d’Europa» i també de certa gran capital famosa per la qualitat de l’aigua de l’aixeta i els entrepans de calamars, venen al «país dels artistes», definitivament ja país dels estiuejants, a omplir els apartaments turístics, a acabar de massificar «la gran festa fallera» i a permetre que es folren els de sempre assolant la costa i gentrificant els centres de les nostres ciutats.
De vegades cal tindre cura amb el que es somnia perquè es pot transformar en malson.
