Els relats i les fonamentacions de les nacions modernes occidentals i europees es presenten com d’allò més racionals i oposats a tota mena de -per dir-ho en els mateixos termes (pre)judiciosos- barbàrie salvatgista. És a dir, la nació seria el constructe civilitzat i racional contra el fet natural -entés en un sentit pejoratiu, és clar: sense ordenar, sense refinar-; la nació seria l’antítesi de la tribu, substantiu portador de tots els mals possibles.
Ara bé, com tantes altres coses, res més allunyat de la realitat. La nació europea contemporània i tan civilitzada com vulgueu no és més que una nació tribal i una recreació metafòrica de la gran família. Per això, en totes les seues representacions banals, tal com va batejar el sociòleg Michael Billig, en el sentit de recreacions rutinàries que es donen per descomptades, per existents de manera natural -ara sí, entés en un sentit positiu, de reflex del sentit comú-, aquesta metàfora actua i es posa en marxa i representa la nació com a totalitat.
Per això el sopar del 24 de desembre, la nit de Nadal, la Nochebuena, millor dit, pel que tot seguit explicarem, Felip VI -unes quantes vegades rebesnet d’aquell avantpassat seu V que va cremar Xàtiva o Vila-real, entre d’altres- entra en les cases de tots els ciutadans espanyols a través del seu missatge televisat corresponent a una data tan assenyalada -com diu la tradició que cada vegada ens puntualitza- i, doncs, totes les cadenes hi sintonitzen; ai, d’aquella que no ho fa… Perquè el Rei d’Espanya és el pater familias de tots els espanyols i, doncs, seu a taula amb nosaltres -i ens la presideix- en un moment transcendental en què totes les famílies ens ajuntem.
Espereu, no heu trobat res ací que vos haja grinyolat? No des d’un punt de vista de consciència política, que llavors la resposta és que no n’hi hauria res que no, sincerament. Efectivament, el pare espanyol de tots nosaltres -el Noel el portarà El Corte Inglés més tard- respon a unes coordenades molt concretes del nacionalcatolicisme espanyol de matriu castellana de tota la vida. No es tracta ja que la pluralitat social, ètnica, religiosa o d’agrupaments familiars -o tribals- estiga molt llunyana actualment d’encabir-se en aquest motle tan marcat, que això es podria també analitzar com a recialla ritual d’una construcció nacional reproduïda en el temps, sinó que, fet i fet, aquest no és el Nadal que els valencians havíem celebrat d’aquesta mateixa tradicional manera.
Els valencians, fins fa quatre dies i en molts llocs en què el costum consuetudinari encara resisteix, no teníem ni tenim com a moment important i clau de Nadal el sopar de la nit de Nadal, la Nochebuena, que, per si encara necessitara més puntualització, coneixem amb el mot castellà sense ni tan sols adaptar. Aquest sopar era un àpat assenyalat, sí, però menor, frugal i previ -societat catòlica, és clar- a la missa del Gall, en què cadascú ja s’arreglava o es reunia amb les amistats.
El moment important del Nadal tradicional valencià era l’endemà, en el dinar del dia de Nadal, en què es repartien les estrenes i, ara sí, hi havia la fartada en forma sobretot d’olla de Nadal -coneguda més recentment amb el castellanisme putxero-. I continuava el 26 de desembre, Sant Esteve, segon Dia de Nadal o Nadalet, el següent moment en importància del Nadal valencià, en què s’aprofitaven les restes del dinar de la vespra i se’n feien canelons o arròs al forn -a Torrent, per exemple, en forma de rossejat-.
Doncs bé, en un parell de generacions tot ha canviat. El segon dia de Nadal ja no és ni tan sols dia festiu al País Valencià, tot i que a molts municipis -des de Vila-real fins a Torrevella- se sol marcar com a festivitat local i també, tot i que siga dia faener, a molts llocs es continua mantenint com a tradició. Però com a data autonòmica, no. Els valencians vàrem descobrir, allà pels anys 1960, quan les televisions -caldria dir la televisió, que llavors només n’hi havia una; un canal- varen entrar a les nostres cases i, doncs, vàrem veure que no féiem el Nadal com tocava. Que els regals vingueren del Nord i no de l’Orient fins i tot és cosa més recent, i encara no en 1980 era una moda més prompte coenta i tot.
No és la meua intenció -ausades- fer una defensa reaccionària i retrògrada del manteniment d’unes tradicions enteses amb una -falsa- immobilitat i persistència inalterable en el temps. Si algú m’hagués vist per un foradet aquest Nadal, la fètua hauria estat immediata. No és això. Hi ha arguments per a tot i tots són vàlids, com aquell de pragmàtic que explica que millor que els regals vinguen el dia de Nadal, que així els xiquets tenen totes les vacances per a gaudir-los -i ausades que ja li hauria agradat al meu jo de fa unes quantes dècades (unes quantes…) que eixa tradició s’hagués profanat-, tan pragmàtic com inapel·lable. No. Cadascú que faça el que vulga -sobretot el que puga- i el que li rote o més li agrade.
La meua intenció és doble. D’una banda, que reflexionem i siguem conscients de la nostra història. Això és bàsic i imprescindible, per descomptat. Però, d’una altra banda, i molt més important, que ens adonem de com fins al més mínim i insignificant detall ens ve a recordar que som un poble colonitzat. Sí, heu llegit bé. Perquè això és el que som quan ens han de fer encaixar en el seu motle fins i tot en el costum més íntim i banal. O precisament per això.
Acabaré amb una altra anècdota -també categòrica, ben mirat-. En una classe d’italià a l’EOI de València va eixir un tema de costums culturals, en què la professora ens explicava que -mireu que curiós- la tradició més generalitzada a Itàlia era de portar l’aliança o anell de casament a la mà esquerra. Només una minoria dels que hi érem vàrem quedar-nos perplexos: què hi havia de curiós, si això és la normalitat? I és que a Espanya el que és habitual és que es pose en la mà dreta. Només al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears (the same fucking map again) ho és a la mà esquerra.
Insistisc: les tradicions canvien, desapareixen i es transformen i això no té més importància. Si en som conscients. Perquè si algú pensa que tot açò de què he parlat són foteses que no tenen res a veure amb el fet fonamental, que és que, un altre any més -i en van molts més que no Nochebuenas que celebrem els valencians-, som el territori més penalitzat pel sistema de finançament i que som pobres que paguem a rics, és que no ha entés res. Però res de res de res.
