En la cultura festiva contemporània conviuen la memòria de la festa religiosa tradicional amb les festes modernes seculars i aquelles recents que es formulen des del mercat, la reivindicació patrimonial, l’activisme social o les cultures alternatives. En este últim sentit mereix destacar-se que, malgrat les limitacions inherents a la festa oficial, sempre és possible la festa alternativa. Encara més, en tota festa subjau un potencial de rebel·lió irreflexiva i prepolítica que, situat en els antípodes de la «servitud voluntària», s’alça passionalment enfront del que es percep com a dominació, subjugació o explotació, generant sòlids vincles entre els dominats, sempre susceptibles d’inflamar-se i excitar-se solidàriament, d’ací la inquietud i desconfiança que sempre inspira als poderosos. D’esta manera, la festa «improductiva», autogestionada, comunal i creativa planteja alternatives enfront de l’hegemonia de categories com ara «treball», «producció», «béns i serveis», «consum», «oci» o «temps lliure», categories constitutives de la noció usual de «sistema econòmic», que actuen com a entramat bàsic de la ideologia dominant i reforcen un capitalisme que camina decididament cap a l’abisme sense estar disposat a fer concessions.
Esta ideologia dominant del capitalisme global, incardinada en una mil·lenària cosmovisió antropocèntrica i patriarcal, és la responsable última de la deriva cap al col·lapse de la civilització industrial, alimentada per l’irresponsable consum de combustibles fòssils i altres recursos finits essencials. És per això que els corrents decreixentistes proliferen i es van fent lloc, conquistant legitimitat en un sistema-món que cau a trossos. No obstant això, la idea de decreixement encara es pot associar, tant en la ideologia dominant com en la visió dels mitjans de masses que tant influïxen en la ciutadania, a un depriment paisatge de pena, sordidesa, austeritat, pobresa, fracàs del progrés i horitzó ombrívol. El més oposat a una festa, fins al punt que els defensors del decreixement poden ser identificats com a pesats aiguafestes, una espècie d’utòpics neopuritans de la frugalitat i l’avorriment, davant els quals no pocs polítics nacionalpopulistes s’alcen com a paladins de la diversió «ací i ara» i la «llibertat».
Tenint això en compte, es podria considerar què, al costat de les habituals lluites socials, campanyes de conscienciació, tallers, mobilitzacions, accions, cursos, publicacions i debats que s’activen des de les múltiples impugnacions del sistema, especialment en clau ecosocial, decreixentista o gaiana, seria interessant defensar i popularitzar el decreixement o la proposta d’una Gaia orgànica, com defensa Carlos de Castro, reivindicant un creixement festiu. I ho faria a manera de planter lúdic d’horitzons alternatius per a contribuir a una necessària reforma intel·lectual i moral en clau de simbioètica, que diu Jorge Riechmann, o com una via de la simplicitat i vida senzilla, defensada per Ted Trainer, vehiculada des de l’esperança activa, evidenciant-se així que es pot actuar performativament des de l’alegria festiva davant el col·lapse ecosocial en curs. D’esta manera, es podria contribuir a l’imprescindible canvi mental per a poder sacsejar-se una alienació sistèmica que afecta la mateixa qualitat vital del temps humà. Perquè, com ha assenyalat Carlos Taibo, la proposta del decreixement de cap manera té un caràcter trist i ombrívol, sinó que pot ajudar a recuperar «una vida social que hem deixat marxar absorbits com estem per la lògica de la producció, del consum i de la competitivitat», de manera que es puga fomentar un «oci no mercantil, no tecnologitzat, genuïnament creador, descentralitzat, ‘convivencial’». Este «oci creatiu» es trobaria present, de manera molt destacada, en la cultura festiva. Així que, des d’esta perspectiva aparentment paradoxal (créixer festivament per a decréixer socioeconòmicament) es formulen seguidament tres propostes per a intentar que el decreixement amb perspectiva gaiana puga ser resignificat – i practicat – en el marc de la cultura festiva. Ens detindrem especialment en la tercera.
Quant a la primera, es tractaria de defensar l’increment dels dies festius oficials, tant en el nivell estatal, com en el regional i local, en la mesura que això suposaria més dies sostrets a les obligacions laborals i alliberats per al gaudi comunitari de la festa. D’esta manera es trencaria amb la tendència restrictiva cap a les festes adoptades pel sistema, obrint espais col·laboratius de qualitat expressiva i lúdica. La idea seria començar pel reconeixement oficial de dates tan reivindicatives com del Dia de la Dona Treballadora (8 març) i el Dia de l’Orgull Gai (28 juny), en el deixant de la ja consolidada festa del Treball de l’1 de maig.
La segona proposta seria més transversal i de profund abast, perquè consistiria en la resignificació del calendari festiu ja existent. Així, en el cas d’Occident, festes com el Nadal, el cicle del Carnestoltes, la Pasqua, els Solsticis i Equinoccis, Tot el Sants o les celebracions patronals, o de comunitats nacionals o regionals, entre altres, veurien els seus programes d’activitats replantejats o ampliats per a donar cabuda a narratives, rituals i actes en clau decreixentusta o gaiana, en clara connexió amb sensibilitats d’inequívoca i sincera inspiració ecològica i emancipatòria. Es tractaria, en suma, de desafiar les cosmovisions dominants en l’univers festiu colonitzat pel capitalisme per a fer créixer en els seus intersticis alternatives festives, aprofitant les seues potencialitats performatives, que es referixen en dir «fent» del ritual.
La tercera proposta al·ludix, com ja s’ha anunciat, a l’adopció de nous rituals festius d’abast global que contribuïsquen a promoure el decreixement. Per a ajudar a trencar el gel del càlcul capitalista que tot l’envaïx, es tractaria de començar per una primera festa d’abast global i fortes connotacions decreixentistes, ecològiques i gaianes. Actualment, existixen diversos «dies internacionals o mundials», afavorits i ratificats oficialment per l’Assemblea General de l’ONU, que posseïxen en major o menor mesura les connotacions citades. És el cas, per ordre en el calendari, dels següents: Dia Mundial dels Aiguamolls, 2 febrer (instituït en 2021), Dia Mundial de la Vida Silvestre, 3 març (2013); Dia Internacional dels Boscos, 21 març (2012); Dia Mundial de l’Aigua, 22 març (1992); Dia Internacional de la Mare Terra, 22 abril (2009); Dia Internacional de la Diversitat Biològica, 22 maig (2000); Dia Mundial del Medi Ambient, 5 juny (1972); Dia Mundial dels Oceans, 8 juny (2008); Dia Mundial de la Lluita contra la Desertificació i la Sequera, 17 juny (1994); Dia Internacional de l’Aire Net per un Cel Blau, 7 setembre (2019); Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó, 16 setembre (1994), Dia Mundial del Sòl, 5 desembre (2013); Dia Internacional de les Muntanyes, 11 desembre (2002). Existixen, com veiem, diversos precedents d’una certa voluntat global de celebrar o commemorar des d’una «perspectiva verda», però es tracta, en tot cas, de dies no festius, que en general es mouen en l’òrbita de la conscienciació mitjançant campanyes institucionals, iniciatives cíviques i acadèmiques, o accions publicitàries sense contingut festiu explícit. També hi ha constància d’un Dia Mundial del Decreixement, que se celebra el 29 octubre, en al·lusió al crack financer de 1929, almenys des de 2013, encara que es commemora en altres casos el 5 de juny, i fins i tot s’estan plantejant altres dates. No obstant això, es tracta d’una celebració reivindicativa no oficial, que en principi no sembla necessàriament festiva.
D’entre tots estos dies, la celebració que pot tindre possibilitats per a convertir-se en eixa primera festa oficial d’abast global, a causa de la seua ja llarga trajectòria, consolidació, concepció, abast i suport institucional, és el Dia Internacional de la Mare Terra, una commemoració oficial proclamada per les Nacions Unides en 2009, que ja es commemorava amb anterioritat. En 1969, en una Conferència de la UNESCO a San Francisco, l’activista pacifista John McConnell va proposar un dia per a honrar la Terra i el concepte de pau, que tindria lloc per primera vegada el 21 de març de 1970, el primer dia de la primavera en l’hemisferi nord. Un mes després, el senador dels Estats Units Gaylord Nelson i l’activista Denis Hayes van suggerir la idea de realitzar una campanya d’ensenyament mediambiental i promoure l’harmonia amb la naturalesa en l’àmbit estatal el 22 d’abril de 1970, sent batejada com a «Dia de la Terra». Amb esta commemoració es tractava de crear una consciència comuna dels problemes recentment «descoberts» de la sobrepoblació, la contaminació, la conservació de la biodiversitat, el calfament global i altres preocupacions ambientals. Un dia per a retre homenatge i reconèixer a la Terra com a llar comuna a protegir, com l’havien expressat diferents cultures al llarg de la història, demostrant la interdependència entre els seus molts ecosistemes i els éssers vius que els habiten. Cal assenyalar que esta acció va influir en la convocatòria de la primera conferència internacional sobre el medi ambient celebrada a Estocolm de 1972. El moviment del Dia de la Terra es va fer global en el seu 20 aniversari, impulsant la conscienciació sobre els temes mediambientals i la necessitat del reciclatge, la qual cosa va aplanar el camí per a la conferència de les Nacions Unides de Rio de Janeiro en 1992, coneguda com la «Cimera de la Terra», i centrada en el concepte de desenvolupament sostenible. Actualment, el Dia de la Terra o Dia Internacional de la Mare Terra és considerat com una de les majors celebracions seculars del món, orientada a canviar el comportament humà i crear canvis en les polítiques globals, nacionals i locals, com afirma l’organització Earthday.org.
Així mateix, en la Resolució 63/278 de l’Assemblea General de l’ONU (29 abril 2009) que instituïx el Dia Internacional de la Mare Terra s’exposa: «Per a aconseguir un just equilibri entre les necessitats econòmiques, socials i ambientals de les generacions presents i futures, és necessari promoure l’harmonia amb la naturalesa i la Terra». A més, «es reconeix també que Mare Terra és una expressió comuna utilitzada per a referir-se al planeta Terra en diversos països i regions, la qual cosa demostra la interdependència existent entre els éssers humans, les altres espècies vives i el planeta que tots habitem.» Per això en la Resolució es convida «a tots els Estats membres, les organitzacions del sistema de les Nacions Unides, les organitzacions internacionals, regionals i subregionals, la societat civil, les organitzacions no governamentals i les parts interessades a observar el Dia Internacional de la Mare Terra i crear consciència sobre este tema, segons siga procedent».
El Dia Internacional de la Mare Terra, que bé podria ser també el Dia Mundial de Gaia, podria reconvertir-se en una jornada festiva efectiva en els diversos calendaris oficials dels estats membres de l’ONU, i estar impregnat pels valors decreixentistes, simbioètics i de comunió amb Gaia. Una jornada que estaria precedida d’activitats divulgatives i de conscienciació en els dies previs, si bé l’essencial seria l’activació de rituals explícitament festius que s’expressaren, mitjançant participació directa de la ciutadania i de les associacions festives ja existents, amb el llenguatge propi de la festa i les seues manifestacions de gaubança, alegria, goig, bullícia, felicitat, entusiasme, esplai, fervor i animació. Seria capital que tots els moviments socials que lluiten per un món millor, més just, igualitari, sostenible i integrat en Gaia, tant en el seu vessant material com filosòfica i espiritual, s’implicaren en esta causa concreta, que és inseparable de la defensa del creixement festiu. Només així les institucions es veurien impulsades o obligades a fer-se ressò i a oficialitzar la nova festa, amb independència que esta puga ser viscuda i significada diversament pels pobles del món.
En conclusió, es tracta tan sols d’una proposta d’ecosofia festiva que intenta posar a la festa en primera línia de la lluita política i social per un món més enllà d’una civilització degradada i ecocida, en un context en què tot pot ser replantejat, deixant arrere tant els obsolets prejudicis productivistes com la perjudicial centralitat moderna del treball. Més temps sense cadenes i menys cadenes per al temps. Potser pot costar arrancar, però una celebració massiva decreixentista i gaiana, malgrat que segurament el capitalisme intentaria banalitzar-la o integrar-la, té moltes potencialitats expressives a causa de la transcendència de les dures circumstàncies actuals i futures. Certament, corren temps difícils, en els quals proliferen i convergixen múltiples crísis d’abast mundial i transformacions de la consciència col·lectiva, però la veritat és que el temps de festa ha acompanyat sempre a les societats humanes en la travessia de les seues més profundes crisis històriques, precisament per a digerir-les millor i fomentar la transgressió, la resiliència, l’adaptació i l’esperança. Però sobretot per a expressar el gaudi de la vida malgrat tot el que l’amenaça, o precisament a causa d’eixes amenaces, com un humil acte de resistència dionisíac que reivindica el dret a l’alegria com a prioritat existencial de la humanitat.
