La nit de Nadal no puc deixar de sentir el missatge del rei. A aquestes alçades em produeix una mena de fascinació malaltissa la seua posada en escena i la retòrica emprada. Hi ha alguna cosa de patètic en el manteniment de tota la faramalla, de tot el gest ritual de la figura paternal del monarca adreçant-se als espanyols i espanyoles se suposa que en un moment d’intimitat familiar, com si res hagués passat, com si son pare no estiguera fugat en Abu Dhabi per lladre i per poca-solta, com si ell mateix, per posar un exemple, no hagués gaudit d’un viatge de nuvis “privat” fastuós i satràpic pagat de manera dubtosa, o com si no fos evidentment un rei de part, que ha substituït la retòrica campetxana i llefiscosa de la institució per un posat greu, iracund, que escenifica la còlera reial contra una part dels seus suposats súbdits.
D’enguany em quede amb dos o tres detalls, que a estes altures resulten quasi rutinaris però que no deixen de produir-me un cert divertit estupor. El primer, que aprofite la referència a la guerra d’Ucraïna per parlar de la necessitat de defendre la integritat territorial de tots els països europeus com a principi irrenunciable. Molt ben tret, sí senyor. Supose que cal llegir-lo com una amenaça suau però explícita de portes endins. El preu de qualsevol nova aventura independentista pel que a ell respecta serà la guerra total. També em van fer gràcia les seues referències a l’erosió de les institucions, entre les quals entenc que no compta la seua. Sobretot perquè venint d’ell -i dels seus escribes de torn- és difícil saber en què està pensant. El que sí que arriba és el to d’absolut immobilisme que desprén. Tornar a contar la història daurada de la transició, que entre altres coses confirmà la posició de la seua família, la seua posició més enllà de les lleis, eixes que es passen discurs rere discurs invocant perquè tenen clar que estan per damunt i només actuen per als altres, i no per a tots els altres, que els compiioguis i demés oligarques àulics estan també per damunt, el seu dret diví a heretar la posició de cap de l’estat, contar altra vegada eixa història amb posat seriós, amb o sense punyets, només pot voler dir una cosa, que ací, a l’estat espanyol, no es meneja ni una cadira, i que qualsevol que intente modificar qualsevol cosa d’aquella arquitectura postfranquista en profunditat està exclòs de la comunitat eixa de la qual també se li ompli la boca parlant. I que el pas següent i lògic és l’embranzida dels piolins amb porra o amb toga.
I la tercera cosa que em va fascinar va ser la seua referència a eixes llars que tindran dificultats per fer gestos quotidians com ara encendre la calefacció, com si ell puguera ni tan sols concebre una situació així i, sobretot, com si els seus amics compiioguis no hi tingueren res a veure. És eixe gest de pare dels pobres, de rei bo de conte infantil, el que resulta especialment fastigós, el que definitivament fa caure el seu discurs del costat de la xerrameca ridícula.
Any rere any, malgrat tot, veure el discurs del rei em dona sempre un poquet d’esperança: que una institució tan ridículament buida, tan ostentosament cínica, tan cega en la seua bambolla madrilenya que ni tan sols se n’adona de com d’òbvia és a estes alçades la seua buidor, acabarà per colapsar, per caure de corcada. Probablement va per a llarg, però l’evident percepció de la impostura és sense dubte el principi del seu fi. L’única persona al meu per altra banda nodrit sopar de Nadal que es va posar al costat de l’altaveu de la tele per poder gaudir la seua retòrica vaig ser jo. L’altra gent estava a altres coses. I per això se’m ve al cap eixa visió de milers i milers de llars, d’eixes que anomena al seus discurs, en les que pensa, i també de les altres, de les que no fan el perfecte sopar de nadal model per diverses raons, potser amb la televisió encesa però responent al discurs del rei sense dubte de la manera que mereix, amb la més absoluta indiferència.
