Instal·lats en la distopia vam recórrer a relats que ens parlaven de situacions extremes, en què l’ésser humà era posat a prova. Ràbia, de l’escriptor serbi Borislav Pekić (traduïda al castellà el 1992 per Luisa Fernanda Garrido i Tihomir Pistelek, en una edició que a hores d’ara només trobareu en llibreries de segona mà), és una novel·la de 1983 que narra l’expansió del virus de la ràbia a partir d’una soca de laboratori amb l’aeroport de Heathrow com a escenari i centre d’irradiació principal. Pekić no dona treva. La ràbia del títol no és només la malaltia, és un estat d’ànim, un capteniment, una atmosfera: «L’avió era un llop polar, amb la boca escumejant».
Els relats distòpics són a la ciència-ficció el que les apocalipsis a les religions. Sobretot els més descarnats, els que posen l’espècie davant del seu reflex menys amable. La novel·la de Pekić podria pertànyer a aquesta estirp, si bé no encaixa amb la definició del que entenem per distopia en el sentit que el relat no se situa en un futur incert, sinó en un present possible. És més a prop de La pesta de Camus, és a dir de la paràbola moral, però amb conclusions força més pessimistes i amb un embolcall mitològic i profètic. El llibre de Camus sura en l’ambient de la novel·la fins que s’explicita en l’última frase de l’epíleg.
La pesta va augmentar les vendes al març de 2020 com es pot comprovar amb una ràpida capbussada a la xarxa. «Les plagues, en efecte, són una cosa natural, però resulta difícil de creure en les plagues quan us cauen a sobre», diu Camus en la traducció encara vigorosa de Joan Fuster, malgrat el toc vintage dels noms traduïts. «Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent sempre igualment desprevinguda». Impressiona veure que algú ha escrit allò que passa en el present molt de temps abans. Llavors, els anomenem visionaris, quan potser hauríem de dir-ne observadors.
Com els zombis en The Walking Dead, les malalties són factors externs que ens posen a prova com a espècie, però el que en realitat compta són les relacions entre els personatges. Com els zombis, les malalties són la nostra pròpia mort i això ens espanta terriblement i ens connecta amb alguns impulsos essencials. On Camus troba la possibilitat de la solidaritat, Pekić hi veu egoisme, dues actituds profundament humanes. Però què passa quan la distopia deshumanitza les relacions?
Quan Colin Farrell fuig de l’hotel on ha de trobar parella si no vol convertir-se en una llagosta i es troba amb els solitaris al bosc, el primer que pense és que està salvat, que trobarà una societat clandestina que preserva les relacions humanes, com els homes-llibre de Bradbury-Truffaut guardaven la literatura. Però queda massa pel·lícula per davant i Yorgos Lanthimos tampoc no dona treva. Fins i tot quan els protagonistes, Colin Farrell i Rachel Weisz, aconsegueixen alliberar-se d’aquesta segona societat de relacions estereotipades i maquinals són incapaços d’actuar amb llibertat, perquè el virus que els rosega no és extern, sinó intern.
Arribe a Lanthimos gràcies al llibre El pèndol, de la jove narradora Anna Gas, que explica en alguna entrevista que va conèixer el cinema del director grec després d’escriure el llibre. Això fa la coincidència encara més esfereïdora. Un epígraf d’El sacrifici d’un cérvol sagrat encapçala el conte «La gàbia», un dels més inquietants del recull. Assistim al monòleg d’una protagonista que viu engabiada per altres persones, anomenades Senyor i Senyora. El punt de vista narratiu permet a Gas presentar com a normals (ho són per a la protagonista del relat) situacions esgarrifoses. La sensació d’estranyament i de desassossec és semblant a la que produeixen les pel·lícules de Lanthimos. Com en Canino, l’aïllament condueix a l’animalització i quan la protagonista del conte ens diu que se sent finalment lliure i relata què significa tal llibertat fem una ganyota de desgrat, la mateixa que ens provoca el final obert de Llagosta, mentre comencen a sonar les emotives veus de Sophia Loren i Tonis Maroudas en la cançó dels crèdits.
Lanthimos posa a prova l’espectador, més que no els personatges. L’operació de despullar d’emocions les paraules i els gestos, de manipular el llenguatge per desposseir-lo de la capacitat de designar la realitat i de tipificar les relacions entre persones fins al paroxisme projecten un reflex grotesc del nostre món. I això ens incomoda i ens instal·la, de nou, en la distopia.
