Perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada, que no convisqui.
El quadern gris. Josep Pla
1
Em deixe dur, escolte la saviesa que s’escola de les paraules alliberades d’ànsia, que és aquella destil·lada d’un rerefons de carències, les més íntimes, gairebé invisibles, que se situen en la verticalitat dels endins en silenci, justament enmig d’un devessall de brogit incontestable, a l’hora de la més sumptuosa exigència postural, precisament quan aquelles semblen no existir, quan necessàriament no s’han de veure, mostrar, ni de lluny fer-ne aparença de possibilitat, de les quals, si es feren presents, ningú no podria deduir cap saber, ni correspondència, ni relació amb un suposat estat d’influència compartida, la qual cosa implicaria la caiguda decididament establerta a perpetuïtat entre la gentada que espera això, justament, la relliscada que deixe el pas obert a altre ésser més portable i insidiosament mal·leable, l’origen indiscutible de qualsevol aplec de desconsideració generalitzada, el brou que niu al bressol de l’estupidesa més incisiva, acarnissadament desproveïda de la més mínima capacitat de crítica.
2
El Doble pot guaitar en qualsevol moment del dia, per bé que és a les nits quan esdevé més assequible, sobretot pels mecanismes que s’activen amb les pors, però no és del tot impossible, encara que és menys probable, que ho faça a plena llum del dia, si les substàncies ingerides, les adequades, s’han administrat religiosament, amb cura, sense presses, ben conscientment, i s’obri la porta als imprevistos que hi ha més enllà, un més enllà que a priori hom taxa com de més enfora, sinó que no sempre és així, ans al contrari, generalment, els dispositius s’activen cap endins i des de dins, i és des de les més profundes escletxes dels dedins de cadascú que sura la forma que s’enfronta a la llei, al pare, i tot un devessall d’inconnexes aspiracions compareixen al bell mig d’una sintaxi difícil de controlar, enlloc de signes que hom puga transitar en ordre sintagmàtic, una torrentada de paradigmes improvisadament repartits seguint aleatòriament els camins d’un algoritme et cauen a sobre a l’hora, per més que temptes d’agafar-los en seqüències seriades seguint ni que siga la llei de Newton, et traspassen les mans i el sostre que et sustenta acaba clivellant-se, i és aleshores quan saps que els límits s’esborren, que aquella seguretat que reposa en l’esperit del grup se’n va en orris i apareix una incerta sensació d’alienació davant del món, del context, sense que, aparentment, cap cosa adversa en principi a tu l’haja posat en marxa, tot al contrari, una forçà incommensurable que surt cap enfora et desplaça del corrent significatiu factible de ser menat i la familiaritat es perd enmig de la més insidiosa percepció de familiaritat, és allò estrany que el romanticisme ja va teoritzar i practicar, que la psicologia va facturar, que la ficció va reconduir cap a la quotidianitat, un cop assumits els excessos, i que ara, a les nits, se’m mostra tan irreparablement atractiu.
3
La mar, la vida, la pluja, tantes preguntes sense resposta, el soroll de la mar moguda m’horroritza, m’agrada encalmada, però ara la vida hi és aquí, a la platja, per bé que prefereixo els rius i els grills, les xitxarres, la remor de les pinasses, fer vida social devora unes xarrades banyades amb birra ara és el que cal als locals de platja, tan sòrdids, i la soledat de la mar, així com el seu silenci em produeix ànsia, l’apart del mareny, l’ésser a un costat, no ho puc coure, necessite com l’aire ésser al mig, la ubiqüitat de l’apàtrida, onsevulla que el món sia ocupar el centre, marcar el ritme de la corrua interminable en què s’ha convertit la meua vida, si més no la part visible, dinàmica fins l’extenuació, perquè haig un vertigen insociable impossible de codificar ver l’estatisme, aqueixa cosa que m’espera si ature a la tornada de la cantonada, una doble vida, un estranyament inlassable que em corca els endins, però no puc fer-ne altra, seguir, seguir, la mar encalmada també, ho reconec, em produeix remor pel context, aquell aïllament, aquella privacitat de la muntanya aquí se’n va en orris, tothom t’observa, més com més familiars, i una sensació fortament agra m’envaeix, la que surt quan la cosa més a la vora, aquella mirada que hauria de ser de pietat i de comprensió se’t torna enemiga i t’assenyala com una cosa ben lletja, ben poc adient al grup restringit on un dia et deixaren passar, gran equívoc, una desmesura ara que ja t’hi avens, ara que l’única cosa que et fa estar una mica en repòs és l’exterior, l’enfora, l’apart, el marge on les mirades irades dels teus no et jutgen.
