Que els jutges a l’estat espanyol estan totalment desprestigiats per les seues actuacions parcials davant l’opinió pública crec que no té ja discussió possible, per evidents. Sols cal repassar mentalment, que siga per damunt damunt, com han tractat amb els seus eterns procediments presumptament garantistes a autèntics gàngsters de la política, dels negocis o de la monarquia i quines han estat les seues esborronadores sentències per aquells per laxes, indulgents o, fins i tot, amb les característiques d’un indult.
El del Consell General de Poder Judicial (CGPJ), però, ja és per a passar als llibres de jurisprudència que s’estudien a les facultats de dret. Ací, simplement i planerament, hem vist com es pot donar un colp d’estat sense treure els tanques al carrer; com es pot impedir que un parlament democràtic exercisca com a representant del poble que l’ha elegit amb les últimes actuacions d’aquell animat pel més podrit de la política espanyola.
Està clar que no hi ha una norma que obligue a la renovació del poder judicial sí o sí quan aquest ha esgotat el temps per al qual va ser elegit i que aquest pot autoallargar el mandat tant de temps com li vinga de gust amb el simple suport d’un partit que es beneficie de la seua permanència i es dedique a presentar recursos que el mateix òrgan implicat en la renovació ha de resoldre. Allò de ser jutge i part ací és paradigmàtic.
No crec que cap jurista haguera previst una situació així de kafkiana a qualsevol deliri que haguera pogut tindre. És com si quan a una persona li ve el dia de la seua mort la Parca i li preguntara: Escolte vosté, quan li ve bé morir-se? Ho tindria clar la Parca, no? Doncs així ha passat amb els jutges del CGPJ i a la seua Parca particular se li ha rovellat la dalla de tant esperar i, com diu la dita: I el que et rondaré, morena!
A Espanya hi ha demòcrates de dretes, sí, però no hi ha una dreta democràtica. Ja ho digué ben clar el feixista Gil Robles: «utilitzarem la democràcia per a destruir-la». La dreta va per ahí. Ja fa temps es va publicar ací, a Diari la Veu del País Valencià, un article meu titulat: «La paradoxa de Popper». En aquell opuscle recordava com el filòsof austríac-britànic afirmava que les societats absolutament tolerants acaben sent destruïdes per les forces intolerants que s’aprofiten d’aquella tolerància, però les societats més babaues, com la nostra, encara pensen que parar-li els peus a aquells és ser poc o gens demòcrata i així ens va. És com si els animalistes es posaren en contra de les vacunes defensant el dret a viure dels bacteris i els virus potencialment mortals.
Europa està caient en mans, no ja de la dreta, sinó de l’extrema dreta quan no del feixisme pur i dur i ací, presumint de demòcrates per ser tolerants amb qui no ho són. Ai mare! Som ximples amb avarícia! I ho pagarem car. Que hi ha jutges demòcrates amb tot el que allò significa? Sense cap dubte, però si un tren carregat de jutges demòcrates va conduït per un feixista, aquells no tenen res a fer. I ací estem així.
Que el CGPJ intente impedir que el Parlament vote una llei és un colp d’estat diga el que es diga. Que uns jutges que havien d’haver estat substituïts fa més de quatre anys s’agafen a la poltrona i que no hi haja manera legal de moure’ls d’allí, sols pot ocórrer en una dictadura, però mai no a una democràcia. Per a remoure’ls sols caldria una llei que diguera simplement: arribada la data del final del manament, el o la jutge membre del CGPJ deixarà de percebre sou o cap indemnització i, a més a més no podrà intervindre en cap reunió ni decisió o sentència que haja d’emetre aquell. Punt. Una línia i final del conflicte… però no. Ací una norma així seria qualificada de… ni se sap què pel feixisme mediàtic i la gent picaria l’ham… i ho saben. Açò ja no és qüestió de ser demòcrates, és, simplement, qüestió de no ser imbècils. Si és cert que hi ha separació de poders, on està? Malament anem.
