Les estadístiques, com les faroles, s’han d’utilitzar perquè ens donen llum. No com fan els borratxos, que les utilitzen per recolzar-se en elles. Els enginyers les apliquen als registres pluviomètrics per argumentar, segons la quantitat d’aigua caiguda, quant de temps passarà fins que torne a ploure així. Ho anomenen període de retorn (PR). I amb aquest criteri tan tècnic calculen infraestructures que ens protegiran de les inundacions o les agreujaran. Així, l’aigua caiguda durant la pantanada de l’any 1982 tindria un PR de 500 anys; això voldria dir que no s’hauria d’haver repetit fins al 2482, però es repetí, cal recordar-ho, l’any 1987, tirant-los per terra també el criteri que permeté la construcció tant de la presa de Tous com de l’autopista. El tal criteri fallà estrepitosament perquè ambdues obres d’enginyeria agreujaren catastròficament els efectes de les pluges desmesurades. El mal és que, a pesar d’haver-se demostrat la poca fiabilitat dels seus càlculs, com no n’han aprés altres, continuen fent el mateix com si res.
I passen els anys, i la història des dels diaris fins a la Viquipèdia, passant per llibres i calendaris, ens recorda que SSMM o SS vingueren a consolar-nos i, de fet, així van eximir l’Estat de la responsabilitat dels fets. I com que SSMM o SS podien vindre a consolar-nos cada 500 anys, però clar, cada cinc anys era massa sovint, entenc que és per això, per manca de consoladors, que l’«autopistada» no s’ha commemorat. No s’ha festejat cap aniversari, per no ser reiteratius. Què es podia afegir al que ja s’havia dit per la pantanada? Els nivells de l’aigua, els danys, les víctimes foren elevades, si no similars, però ja no aportaven cap novetat; per tant, per a què insistir? Així s’arraconà o, malintencionadament, s’esborrà de la història que ambdós episodis tingueren en comú que el corrent de les aigües que ens inundà venia en direcció contrària al del Xúquer, és a dir, que ens entrà per Tulell. Haguérem de patir-ho dues vegades per comprendre que era l’autopista la que ens empantanava.
Es volgué que oblidàrem l’«autopistada» i que així desapareguera la contestació ciutadana. Però a pesar de tot, molts dels utòpics, que el 82 es limitaren a mostrar la pancarta, irònicament crítica, del «Totus Tous», cinc anys després anaren més enllà i es mobilitzaren per assenyalar clarament l’Estat com a culpable. L’acusació tingué més ressò perquè Lluís Llach, el cantautor que mai ha parat de reivindicar el dret a somiar el millor futur possible, i el jove Joan Amèric que, també, havia decidit canviar la realitat, cantant, es solidaritzaren amb nosaltres. I ho feren regalant-nos un recital desinteressadament. No per consolar-nos, ni per proposar-nos resignació i conformitat, sinó per encoratjar-nos per tal que no deixàrem que ens escamotejaren la realitat i les justes responsabilitats que se’n derivaven.
I aleshores, convocats per Acció Cultural del País Valencià, aquell vint de desembre de 1987, que no oblidarem mai, farts com estàvem de consols buits, malgrat tots els entrebancs oficials, caminant a contracorrent, pujàrem a la Muntanyeta per milers, a reclamar solucions.
Posteriorment, l’Estat hagué de permeabilitzar l’autopista amb més ponts que permeteren el pas de l’aigua perquè no tornara a empantanar-nos. Però s’oposà a deixar-nos acabar la mota que tancara per Tulell fins a l’Alquerieta. Han hagut de passar trenta-cinc anys perquè la Confederación Hidrográfica del Júcar programe inversions que facen realitat aquesta barrera de protecció contra l’aigua.
Els utòpics foren xiquets als qui digueren que serien jutjats per l’ús que feren dels set talents lliurats amb l’encàrrec de dur el regne de déu a la Terra, que ell, el setè dia, descansava, i, beneïts, s’ho cregueren. Deslliurats d’enyors, gaudeixen del goig de guanyar-se el cel procurant dur la felicitat a tota la humanitat. Objectiu assolible al segle XXI, redistribuint riquesa amb impostos progressius. Quan ens profetitzaren que si no abandonàvem l’egoisme, el cotxe, l’ús de verins al camp… acabaríem amb les condicions que permeten la vida a la Terra, que per evitar-ho calia preservar la fertilitat del sòl, que anàrem en bici i posàrem plaques solars, ho predicaren amb l’exemple. I lluny de considerar-se una generació en vies d’extinció, conserven la fe a canviar la realitat i continuar somiant i desitjant un nou món des de les nostres arrels.
Opinió també compartida per Salvador Bataller, Xavier Cantera, Octavi Garrido, Francesc Gil i Andrés Viguín.
