Enguany, gràcies als infatigables Vicent Borrego i Josep Valero, he tingut l’oportunitat de ser part del jurat del Concurs de Teatre Vila de Mislata. I no un any quasevol, a més, sinó l’any del quaranta aniversari. En una societat com la nostra, que un Ajuntament i un poble aposte per un projecte cultural i ho faça a més durant quatre dècades de manera constant no deixa de ser poc habitual i crec que ha de ser destacat. Perquè eixa persistència és el que permet assolir un grau de solidesa i d’excel·lència que el fa esdevenir una referència. Però és que a més es tracta d’una aposta pel teatre i en valencià. Resulta emocionant comprovar la fidelitat del públic setmana rere setmana, respectuós i entés, com, entre altres coses, demostra la qualitat dels muntatges que van meréixer el premi del públic. Una iniciativa com aquesta és una manera excel·lent no només de descentralitzar l’oferta teatral i guanyar públic per al teatre, sinó també en concret per a espectacles en la nostra llengua. En positiu, amb alegria, amb salut i teatre, com diria Emili Chaqués, que ja està bé de plorar, que plorar massa pel futur pot acabar per provocar o accelerar el compliment de la profecia funesta.
A banda d’això, assitir durant totes aquestes setmanes a diferents propostes nascudes del teatre aficionat del País Valencià, de grups de diferents comarques, m’ha permés comprovar una vegada més la quantitat de talent que tenim a casa nostra: actrius, actors, directores, directors, escenògrafs, escenògrafes… amb ambició i generositat. El muntatge que va guanyar el premi és ni més ni menys que un muntatge de la Mare Coratge, de Bertolt Brecht, a càrrec de Malatesta Teatre d’Algemesí, amb Paula Úbeda al capdavant. És espectacular, per les actuacions, pel ritme, per la posada en escena. És un Brecht contemporani amb tota la seua força i tota la seua capacitat de revulsió i de reflexió.
Però a més, molts altres muntatges destacaren. Per posar alguns exemples, i només entre els premiats, el costumisme existencialista d’humor amb dosis d’amargura de Contratemps, per NamasTeatre, de València, que va obtindre el tercer premi; el xicotet miracle que va ser Mai oblidem, de la Jove Companyia de l’Últim Toc Teatre, de Xirivella, que ens va mostrar un grup de joves posant cos a la memòria i ocupant l’escenari amb voluntat coral i col·lectiva i emoció vertadera; el necessari i delicat Escolta’m, d’Assaig Teatre, el Grup de Teatre de la Universitat de València, amb la direcció de Pep Sanchis, mestre de mestres, director meu fa molts anys en l’Eina Teatre, o Les picardies de Molière, de Pànic Escènic, amb Iria Màrquez al capdavant, que va ser capaç de guanyar un premi del públic amb el llenguatge, els personatges, i el món dramàtic de Molière, amb uns actors i actrius en estat de gràcia.
I, com a remat, la gala de lliurament dels premis conduïda de manera exemplar, amb humor, ritme i empatia, per la companyia Teatre de l’Abast amb Victoria Mínguez i Ramon Ródenas com a presentadors.
En resum, anar a Mislata tots aquests divendres de tardor ha sigut una ocasió per tornar a comprovar de prop la bona salut de l’escena valenciana: hi ha talent, hi ha generositat, hi ha amor pel teatre i per la llengua. Seria interessant que d’una bona vegada les autoritats valencianes entengueren com d’important és això per a la cultura valenciana i, per exemple, desenvoluparen un sistema d’ajudes que incentivara l’ambició i, sobretot, amb una previsió de dates i pagaments que permetera no haver d’avançar diners una vegada i una altra. És a dir, que les ajudes foren de veres això, ajudes, i no una garantia de malviure, una font d’angoixa, un sistema infernal que pot arribar a estrangular les companyies xicotetes que són la vertadera base de la nostra escena.
