«Football unites all us». Sí, és veritat. Ja sabem que l’esport és transversal, cohesionador, i porta avanços a les societats. Agrada a majors i menuts, blancs i negres, moros i cristians… Ens uneix. Tant, que és capaç, tal com demostra l’esdeveniment futbolístic de Qatar, de fer anar junts els qui abracen la tremenda Xaria, amb els qui creuen en valors més modernitzats en Occident, o amb els qui semblen més místics o espiritualitzats de l’extrem Orient. Això ho tenim ben sabut ací, a Espanya, des que la Federació Espanyola de Futbol (o de Rubiales i Piqué) decidira emportar-se la competició de la súper Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita. Allà s’està bé, o es juga beníssim, o es cobra millor. Resultarà que són els diners els que ens capten, els que ens agermanen, diu aquell. Clar!, diners provinents del petroli o del gas que nosaltres els comprem, base i fonament de la potència de tots estos devots de la Xaria. Reis del món, amfitrions amats, posseïdors d’un ganxo (o charme?) mai no vist. I és que volem posar la refrigeració en estiu i la calefacció en hivern, o vestir bé, bo i barat en Primark o Zara amb teixits sintètics trets del petroli, i no ens adonem que estem fent el caldo gros a estos nous reis del món. Reis que demanen o atrauen reis, com el nostre Emèrit, que se n’ha anat a Abu Dhabi, Emirats Àrabs!… És el que hi ha.
El meravellós món del futbol, que de menudets jugaven tots els xics al carrer o al bancal del darrere l’escola, ara s’ha tornat vehicle agermador de multituds, i amassador de fortunes, ben guanyades marca Messi o Cristiano, ben dubtoses marca Blatter o Platini, munyidors d’este Mundial… També el futbol s’ha tornat centre de discusió i bon passatemps a la barra del bar acostumat, o, asseguts al sofà, atracció de tertúlies televisives. En alguna cosa ens hem de torbar, diu aquell. Fins i tot, Luis Enrique s’ha fet streamer. Diuen que Mundo, quan es va retirar del València CF, va muntar un bar al carrer de Juan d’Àustria de la ciutat; diuen que Puchades, possiblement el millor jugador de tots els temps en el València CF, va comprar bancals d’arròs a Sueca,… però ara hi existeixen oficis i ocupacions impensats i impensables, com ens demostra el Luis Enrique, tan denigrat ell als ulls de periodistes de Madrid, com igualment símbol de la desunió en el futbol, en clara contradicció al títol d’este escrit, Football unites all us. I si no, que li ho pregunten a Joan Ribó, a vore com estan les relacions amb els de Singapoor o això del nou estadi del València CF.
Bé, no podem concloure este relat sense deixar de reconéixer alguna que altra circumstància cantadora: veges per on, i ho hem vist el dimarts 29 de novembre, Gal·les s’ha enfrontat a Anglaterra, tot i ser part del mateix Estat, el Regne Unit; igual que Irlanda del Nord o Escòcia, que també tenen per separat les seues seleccions nacionals de futbol. Com tampoc passaria res si acabem veient per ací la Selecció Basca o Catalana de futbol. Temps al temps. O que tres francesos pugnaven alineats en l’esquadra marroquina contra la Selecció francesa en les semifinals del Mundial, el defensa central, un extrem, i el seleccionador, nascuts a França encara que d’ascendència marroquina, els quals bregaven contra França que és qui genera l’escola i els servicis socials per als fills d’estos jugadors, cosa que dona a entendre que, per damunt del pragmatisme, està l’idealisme o sentimentalisme. «Passió», en dirien els argentins, que arriben a dir que Déu és argentí, perquè els qui millor juguen a futbol no són altres que els argentins, per tant, Déu (el millor en tot) és argentí. I els argentins uneixen a la passió l’«esperança», l’esperança de ser campions, de continuar sent els millors. Encara que siga de pensament. Tot és una il·lusió, base i meta de tota esperança. La realitat és massa dura, poc subministradora de satisfaccions. Millor la il·lusió i l’esperança apassionada, que, precisament, són tot el que els dictadors o mals polítics tracten d’aprofitar. Football unites all us!
