D’acord a l’informe sobre vulneracions de denúncies de drets lingüístics produïts al País Valencià que ha difós, entre d’altres, Escola Valenciana, resulta que és a l’àmbit sanitari on més vulneracions es produeixen sobre els drets lingüístics de les persones valencianoparlants.
L’informe objectiva amb dades una cosa que tots els valencians hem aprés a sang i foc per aprenentatge propi o vicari dels nostres pares. Hem aprés que quan passem per la porta d’entrada de l’hospital o del centre de salut hem de prescindir del nostre legal i constitucional idioma si volem ser atesos per un sanitari. Una primera vexació per evitar, preventivament, vexacions posteriors. Un patiment silenciós forjat per anys de repressió.
I açò, que hauria de fer vergonya en qualsevol país democràtic, resulta que quan organitzacions cíviques valencianes ho posen de manifest i reclamen respecte a la ciutadania valencianoparlant exigint que els servidors públics sanitaris entenguen el valencià (requisit lingüístic) i així no obligar a canviar de llengua els seus pacients, aleshores ve el súmmum de la vergonya protagonitzada pel Col·legi Oficial de Metges de València.
Diu l’Il·lustre Col·legi que «es completamente inaceptable que el valenciano sea un requisito indispensable para trabajar en la Comunidad Valenciana». Ni Franco ho hauria deixat més clar!
No entra la comunicació i el respecte amb el pacient en el seu codi deontològic? És necessari humiliar la persona malalta diguent-li que no serà atés si no parla en castellà? On queda l’article 4 del codi d’ètica i deontologia de metges de la Comunitat Valenciana?:
Article 4
1. La professió mèdica està al servei de l’home i la societat. En conseqüència, respectar la vida humana, la dignitat de la persona i la cura de la salut de l’individu i de la comunitat, són els deures primordials del metge.
2. El metge ha d’atendre amb la mateixa diligència tots els pacients, sense cap discriminació.
3. La principal lleialtat del metge és la que deu al seu pacient i la salut d’aquest preval a qualsevol altra circumstància.
4. El metge mai perjudicarà intencionadament el pacient ni l’atendrà amb negligència. Evitarà també qualsevol tardança injustificada en la seua assistència.
Dit això, es constata una greu falta d’empatia i competència (lingüística) d’una part dels professionals de la sanitat valenciana, requisit imprescindible per a desenvolupar correctament les seues funcions. I al Col·legi Oficial de Metges no se li ocorreix més que actuar de manera sectària culpabilitzant les persones que volen seguir parlant la llengua a què tenen dret quan entren a un centre sanitari.
Sembla que per als capitostos jerarques mèdics és massa esforç ser constructius i ajudar a superar una situació de manera satisfactòria per a tots, per exemple:
– Fomentant concerts amb la Conselleria d’Educació per realitzar classes de valencià als centres o departaments sanitaris.
– Demanant a les universitats valencianes un mínim d’ assignatures (crèdits) en valencià en les carreres sanitàries de manera que es garantisca la competència lingüística dels futurs professionals.
– Demanant la competència lingüística en valencià a l’alumnat que vullgar fer MIR, EIR, PIR, etc., a centres valencians i s’establisquen mecanismes d’aprenentatge duran la seua formació.
– Demanant que els plans d’estudis de les universitats i centres formatius sanitaris valencians hi haja crèdits per a una assignatura de llenguatge tècnic sanitari en valencià d’acord a la seua especialització.
En definitiva, m’agradaria que l’Il·lustre Col·legi Oficial de Metges torne a la senda de la professionalitat, atenció universal i codi ètic, deixant-se de radicalismes, prepotències envellides i intoleràncies i no siga com aquells bandolers que demanaven la bossa o la vida demanant ells ara la llengua o la vida.
