Aplicant-me la lletra d’aquella cançó de La Pandilla Voladora que repetia amb animositat allò que «del deporte también se sale», enguany m’he entestat a demostrar que de Nadal també s’ix o, millor encara, directament pots passar de llarg i ni entrar.
Crec que part de la culpa d’aquest propòsit l’ha tinguda això que per a molts ha sigut un pont interminable i per a una minoria ha sigut una setmana intermitent on el dilluns es repetia eternament i on, pitjor encara, els diumenges de vesprada amb eixa sensació de fi del món que porten afegida, eren una constant difícil de superar. Reconec que, després de veure els informatius amb tots aquells rius de gent seguint les llumenetes de colors de llocs habituals i d’altres que s’han posicionat al capdavant de la classificació gràcies a la gestió de noms com Abel Caballero I de Vigo, m’he vist temptada a caure en el visionat compulsiu de pel·lícules de temàtica nadalenca i fins i tot m’he destapat alguna botella de sidra amb nocturnitat i traïdoria. En realitat, amb cinquanta complits, encara no he arribat a determinar si m’agrada o no la sidra, però deu ser com allò del gos de Pavlov, ell amb la campaneta i jo amb Vermont. Mai he estat a Vermont i segurament mai hi estaré, però és veure el cartell de benvinguda a Vermont en aquelles pel·lícules i automàticament necessitar una copeta de sidra, o dos. No negaré que a mitja pel·lícula, més d’una volta, he necessitat alguna cosa més forta, però en estar classificades de «familiars», m’he hagut de contindre per no quedar malament i mantenir el títol de mare respectable.
També és cert que dec estar progressant adequadament en el meu propòsit d’eixir de Nadal, ja que la necessitat de sidra no s’ha estés més enllà i, al contrari que altres anys, no he acabat atrapada a la cuina preparant pastes per damunt de les meues possibilitats. Tampoc he anat de cap a traure dels seus amagatalls les caixes amb els adorns de torn que em permeteren americanitzar un poc el saló amb aquells Pares Noels obesos de cabells blancs i nas roig, o amb aquell arbre immens que després complica la neteja setmanal de manera considerable. No dic jo que el dolor de ciàtica amb el qual mantinc un intens idil·li aquests dies no tinga part de culpa i haja estat un fre important als meus impulsos nadalencs, però estic convençuda que també ho és eixe propòsit que m’he marcat de passar de llarg de Nadal.
M’ha costat adonar-me que no estic feta per a Nadal, però al final vaig reinterpretant les pistes d’anys enrere i, definitivament, estava clar. La prova més evident és la flor de Pasqua que cada any arribava a casa uns dies abans de Nadal per a quedar-se sense fulles abans que començara la celebració i florir de nou i mostrar-se en tot el seu esplendor amb l’estrena de l’estiu. Un senyal en tota regla que açò meu és el caloret o, com a molt, Nadal, però en confinament, exempt de discussions innecessàries i compres compulsives, la resta només un malson del qual tracte de fugir amb moderació per a evitar traumes futurs. No estaria bé desenganxar-se de colp del torró de xocolate ni de les ametles de massapà. A poc a poc, amb calma i sense pressa, que de Nadal també s’ix, però les imprudències també es paguen i les consultes dels psicòlegs estan intocables. Ara, del que em desenganxe de totes totes és d’eixe plus que portem afegides les mares de passar a responsabilitzar-nos dels regalets que els d’Orient han de deixar per a la teua prole no sols a ta casa sinó a la de l’àvia, la de la iaia, la tia 1, la tia 2, la tia 3… i que fa que allò de la il·lusió de regalar més que una il·lusió passe a ser un quist. Sí, de Nadal també s’ix, i dels compromisos adquirits per imposició aliena hem de començar a saber eixir.
