La setmana passada ens va deixar, de sobte, Llorenç Soldevila (1950-2022). Morir-se sempre és un error, però morir-se als 72 anys, avui dia, és una errada incomprensible. Als 72 anys encara queden moltes vivències per davant: potser les millors. Quan vas fent anys, t’adones dels inconvenients biològics de la cursa, però a canvi guanyes una perspectiva del món, un saber i voler estar-hi que no tenen preu. Però l’acabes pagant, això està clar.
A Llorenç el vaig conéixer fa anys, quan el seu macroprojecte de Geografia Literària era ja una brillant realitat. S’havia proposat, amb els seus col·laboradors, recollir testimonis llibrescos dels llocs essencials dels nostres països, consultant tota mena d’escriptors antics i moderns. El resultat són els onze volums de la Geografia Literària dels Països Catalans, iniciats en 2004, més la pàgina web Endrets, on es poden consultat còmodament en línia tots els textos.
Vaig passar uns dies amb Llorenç fa vuit o nou anys, quan em va convidar a la Universitat de Vic (on feia de professor els últims temps d’activitat laboral), també gràcies als bons oficis del grup del mateix nom que comanda Alexandre Bataller –entre altres- a la Universitat de València.
Vaig passar molt bon temps a Vic, en coincidència amb un grapat d’entusiastes estudiosos valencians, com ara Aina Monferrer Palmer, quan aquesta multifacètica borrianenca –i bona amiga- no era encara l’exitosa youtuber i cantant neopunky en què s’ha acabat convertint. Llorenç em va regalar una llonganissa de Vic i un pa de pessic que vaig degustar morosament. El pa de pessic és un bescuit català típic que, per als lectors de Josep Pla, ens porta invariablement el record d’aquella primera entrada d’El quadern gris, quan el Pla adolescent se sorprén que els pares li hagen preparat una festa per celebrar el seu vintiuné aniversari: «A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid». Com a Catalunya (i al País Valencià) aleshores només se celebraven els sants, Pla desconfia: és evident que la família li hi vol dir alguna cosa…
Llorenç va usar a bastament dos llibres meus, Viatge pel meu país i el diateri Senyals de fum, per al volum de Geografia dedicat al País Valencià, que es va publicar en 2018. Es va sorprendre que hi haguera tan pocs escriptors valencians que escrigueren, des d’un punt de vista literari, sobre el paisatge i la realitat física del país. No li servien els geògrafs, és clar: ell buscava escriptors. Espigolant pels meus textos ací i allà va acabar triant fragments dedicats al sud i al nord del país, que eren els més orfes de cronistes. Va recollir les meues descripcions de Villena, de Xelva, de Castellfabib (sí, el Racó d’Ademús també és valencià), de Castelló, de Monòver, d’Elx o de Sueca. I es va detindre en la meua crònica de Vilafranca, ja que en el temps d’escriptura de Senyals de fum (2002) m’havia comprat un vell casalot que planejava convertir en el meu castell montaignenc. Al final el projecte se’n va anar en orris, però la literatura hi queda.
Recorde especialment el meu viatge per les terres del sud, que em van portar a recalar en les vespres de la Festa d’Elx (admirada en primera fila, al costat de Joan Manuel Serrat, gràcies a la generosa invitació municipal), o a visitar un celler molt especial a Monòver, de la mà de Rafael Poveda. És aquest moment:
«No me’n vull anar del lloc sense fer una visita al celler Poveda, als afores de la localitat. Precisament el pare de qui en l’actualitat dona nom a l’establiment, Salvador Poveda, va ser un dels agents actius en la constitució del museu d’Azorín. Pare i fill són una baula més en una llarga nissaga de vinaters que comença al 1640, quan un Lucas Poveda, procedent de Castalla, es va establir a Monòver. Ja Cavanilles explica que aquest és el terme municipal de més producció de vi del Regne de València. Des del 2007, el nou i modern celler Poveda s’aixeca entre vinyars, enfront de la casa pairal dels pares d’Azorín i a la rodalia del lloc on Pere el Cerimoniós va fer nit en la seua expedició dins aquesta “terra erma e deserta”. Tot això m’ho explica Rafael Poveda, que és l’erudit entusiasta de la família. En aquest clima predesèrtic, en la frontera estricta de la nostra concepció de les coses, els Poveda representen una llarga lluita per fer vins de qualitat i exportar-los al món.
A la sagristia del celler, allà on es guarden els mosts més preats, tinc el plaer de tastar un Fondillol conservat en bota xeresana, collita del 1950. Per a fer aquest vi llegendari cal veremar tard –a finals d’octubre- en una tardor seca. El suc de raïm monastrell s’ha d’envellir en tonells de roure vell, com els dos grans tonells d’Alacant –ja no se’n fabriquen- reclosos en la penombra sagrada del celler. Abans que a mi, Rafael Poveda ha ofert aquesta explicació a dos il·lustres visitants: Jordi Pujol i Pasqual Maragall (Viatge pel meu país, 3i4, 2012)».
Tot això m’ha revingut ara, en assabentar-me de la mort de Llorenç. Com en aquest país no llig ningú tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja…. Però Llorenç Soldevila mereixia un recordatori. És aquest.
