El Mundial més antic que recorde és el del 1978. Són records molt boirosos, extrets del somni de la infantesa i probablement amb alguna cosa de retrospectius però estic segur que em vaig assabentar de la victòria d’Argentina. No podia ser d’una altra manera, donat el paper tan important que va tindre Mario Alberto Kempes, el Matador, uns dels herois d’alçada gegantina de la meua infantesa. De moltes altres coses d’aquell campionat mundial me n‘assabentaria molt més tard.
El del 1982 el recorde molt millor. Va ser l’estiu que jo complia onze anys i l’havia esperat durant mesos. Quan va arribar el vaig seguir amb obstinació desesperada mentre mon pare es moria a una habitació d’hospital. Recorde que quan el van ingressar li vaig donar un calendari dels partits copiat per mi a mà. No sé si s’entendria massa, perquè tenia una lletra molt dolenta, però ma mare em deia que el consultava a sovint. Va morir el 4 de juliol. L’11 va ser la final, de la qual per algun motiu només recorde el gol de Paolo Rossi. Són records gravats a foc en la meua memòria.
No faré una repassada per la meua vivència de cada Mundial. Només diré que recorde junys d’exàmens o estius de tesi doctoral en què m’organitzava les hores d’estudi (i de son) per poder veure els partits, i això em feia rendir molt més en jornades llarguíssimes, que damunt es veien alterades en cas de pròrroga. També que vaig veure la final de 2014 en un bar amb el meu fill Martí i que érem els únics que anàvem amb Argentina.
Vinc a contar totes aquestes coses per dos motius: el primer, perquè al remat he caigut en la temptació i no només estic veient partits del Mundial de Qatar sinó que els estic gaudint. Ho faig encara amb una fosca sensació de culpa, però també amb una íntima rebel·lia. No hi ha dret que la gentola que dirigeix els destins del futbol mundial ens furte amb els seus pactes amb els pitjors sàtrapes, avui com en 1978, aquesta part de la nostra memòria sentimental. És de veres que ser d’esquerres i tractar de ser conseqüent de vegades frega en la més eixuta ascesi. Però també és de veres que el futbol és nostre, de la gent, del poble, i hem de lluitar perquè no ens el lleven del tot. He hagut de rellegir Eduardo Galeano i Fontanarrosa per transformar una caiguda en un gest de militància. Però ahí estem de nou, amb la fe suïcida del vell Casale, amb tota la passió de l’èpica popular.
L’altra cosa que volia comentar és que per raons òbvies fa molts anys que no vaig amb Espanya en els Mundials. En algun moment Luis Enrique i l’odi que li professen a Madrid van fer que quasi fera una excepció, però tot el tema de Gayà, que va escenificar de manera exemplar el lloc que ocupem els valencians, ho va evitar. De tota manera, en qualsevol cas, la lliçò de racisme que va donar l’afició espanyola amb ocasió del partit contra Marroc també ho haguera aconseguit. Amb eixa gent no puc estar mai en el mateix bàndol. Sí que va resultar il·lustratiu i molt pedagògic com d’etnicista és el nacionalisme espanyol, i com el DNI pot ser segons les circumstàncies la prova d’una possessió colonial o un paper sense cap importància.
En el futbol de seleccions les meues simpaties solen anar amb França si el que s’hi juga és una Eurocopa. Què li farem. La meua francofília cultural d’alguna manera va començar de manera intuïtiva pel futbol, per aquella selecció del Mundial del 82 que jugava tan bé i li ho va posar tan difícil a la selecció d’Alemanya Federal a les semifinals. I, després, clar, es va afermar. Soc tan francòfil com el vell republicanisme -La Marsellesa serà sempre himne dels republicans- i tinc ben clar que la francofòbia banal d’una part important dels espanyols i les espanyoles, incloent determinades manifestacions casuals a twitter, és tan sols una mostra de com el franquisme i el pensament reaccionari acabaren hegemonitzant l’imaginari social. Així que una vegada passada l’anomalia de la francofília madridista vinculada a Benzema i al deliri de possessió d’Mbappé, torne a mirar amb bons ulls la samarreta dels bleus.
Però en realitat la selecció amb la qual em sent identificat des de fa molts anys és la de l’Argentina. Podria donar moltes raons, des de Kempes, el Piojo López i Pablito Aimar o l’èpica esborrajada del Maradona del 86 i el personatge tràgic dels mundials del 90 i del 94 a les nits passades fent una tesi doctoral sobre novel·la argentina, des de Fontanarrosa a l’estima profunda per aquell país que em va llegar la meua mestra Sonia Mattalia i aquells mesos de la meua joventut que em semblen un somni: Buenos Aires, la Plaça de Mayo un dijous, després Río Cuarto, Córdoba, Tucumán… Conec un poc la desfermada passió dels argentins que de vegades és el revers d’un cert autoodi -«Del éxtasis a la agonía / oscila nuestro historial. / Podemos ser lo mejor / o también lo peor / con la misma facilidad», cantava Bersuit-, i per això, i perquè diuen xe i perquè juguen al truc, em reconec en ells. I ahí està com a prova la Falla Valenciana el Túria al Barri de Liniers. Argentins i valencians, cosins germans i el que diga el contrari s’equivoca.
Estos dies, com una prolongació del bar aquell de 2014, he vist molt de discurs antiargentí en les xarxes farcit d’hipocresia (els espanyols donant lliçons de saber guanyar i de saber perdre té molta gràcia: com era allò de «soy español, ¿a qué quieres que te gane?»), mostra banal d’aquesta desorientació tan espanyola, d’aquesta sobreactuació tan fastigosa d’europeisme impostat, d’aquesta combinació de nostàlgia imperial i de xenofòbia cap al sud, a veure si així els del nord ens confonen amb ells, ens estimen més o ens menyspreen menys. Com d’esgotador i patètic és el nacionalisme espanyol. I com d’alié em resulta.
No sé el que passarà, però jo tinc clar el que desitge. Tant de bo guanye el Campionat Mundial Argentina, amb aquest nou Messi, «canchero» i temperamental, insospitadament maradonià, personatge crepuscular de l’èpica popular. I que esclate de goig aquell país tan llunyà i al mateix temps tan proper, perquè ens semblem, i perquè els tenim ací amb nosaltres, «porque una voz querida cruza el mar y toca fibras íntimas», que també cantava Bersuit en una cançó no per casualitat titulada «Convalescencia en Valencia». Perquè s’ho mereixen. Perquè Kempes, el Piojo i Pablito Aimar s’alegraran i eixos són dels nostres. Perquè ja els està bé gaudir i sentir-se profundament importants i guanyadors i guanyadores. Perquè entre l’èxtasi i l’agonia, entre el millor i el pitjor, ara els toca el millor, els toca l’èxtasi.
