Una LOMLOE a la valenciana que es carrega la literatura catalana

«Vull dir que no podem entendre bé les obres literàries actuals si no coneixem la tradició en què es fonamenten. Per exemple, el Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés remet al Llibre de meravelles de Ramon Llull, i és ple de citacions de poetes medievals valencians i occitans. En la literatura cada llibre connecta amb una tradició que renova, i així és com s’ha d’ensenyar a escriure i a pensar, a través dels models de lectura.»

ALBERT HAUF⁽¹⁾

Fa poc, quan explicava literatura medieval a classe, en citar el nom d’Ausiàs March, un alumne digué: «Ah, això és el nom d’un col·legi major». Tot seguit, vaig intentar fer-li entendre que, si determinades institucions portaven determinats noms, això solia ser perquè eixos noms eren de persones que havien sigut importants en algun aspecte, com era el cas del poeta valencià. Si cite aquesta anècdota no és per mostrar el fracàs del sistema educatiu a l’hora de proporcionar uns coneixements culturals bàsics a l’alumnat, sinó per indicar que, a partir d’ara, per obra i gràcia de la concreció de la LOMLOE al País Valencià, serà perfectament legal que un alumne finalitze l’ESO sense haver escoltat mai ni el nom d’Ausiàs March ni el d’altres escriptors fonamentals de la literatura catalana.

En efecte, si hom llegeix el currículum de l’assignatura de Valencià en la nova llei educativa (un currículum que, per cert, ja no apareix de manera independent, sinó lligat al de Castellà), en l’apartat relatiu als sabers bàsics que l’alumnat ha d’adquirir en aquesta etapa educativa (concretament en el bloc 3, que és el referit a la lectura i a la literatura), no hi ha cap referència a cap autor ni a cap obra ni moviment literari concret de la literatura catalana. Allò que més s’hi podia acostar és l’epígraf que es refereix al coneixement d’«Obres rellevants del patrimoni literari nacional i universal i de la literatura actual, inscrites en itineraris temàtics o de gènere, que incloguen la presència d’autores i autors.» (p. 24). Però com que, com acabem d’assenyalar, les assignatures de Valencià: llengua i literatura i Llengua castellana i literatura es presenten juntes, l’expressió «patrimoni literari nacional» no sabem a quina nació es refereix, si a la catalana o a l’espanyola (o a la valenciana). Això sí: d’obvietats, redundàncies, neologismes i flatus vocis típics del galimaties de la pedagogia, en teniu tots els que vulgueu, com manen els cànons de l’elaboració d’una llei educativa en aquest país. Però no busqueu noms propis com els d’Ausiàs March, Ramon Llull o Mercè Rodoreda; ni denominacions com Humanisme, Modernisme o Noucentisme; ni títols com el Tirant lo Blanc, L’Espill o Cròniques de la veritat oculta. De tot això, l’educació secundària obligatòria valenciana en pot prescindir.

Té raó Enric Iborra quan distingeix entre la literatura com a disciplina acadèmica, com un saber organitzat de manera historicista i nacionalista, i l’experiència de la literatura, entesa en la seua dimensió estètica i existencial com «una forma d’experiència del món i de la vida», com deia son pare, Josep Iborra⁽²⁾. És veritat també que tradicionalment l’ensenyament de la literatura s’ha reduït a una memorització de dades referides a autors, obres i moviments literaris que no ha deixat lloc al contacte directe amb els textos. Tanmateix, sembla que a hores d’ara els responsables de l’enginyeria pedagògica del País Valencià se n’han anat a l’extrem contrari, amb la liquidació de qualsevol vestigi concret de coneixement literari històric. I si abans existia el perill ben real que l’historicisme literari sepultara el plaer del text sota un muntó de dades referides a autors, obres i moviments, l’antihistoricisme actual no és menys perillós a la llarga. Perquè, en privar l’alumnat de cada cop més referents literaris i culturals, la comprensió de qualsevol text literari serà també cada cop més esquifida, per no dir impossible, ja que la intertextualitat és inherent al fet literari. En aquest sentit, el mateix Enric Iborra contava l’anècdota següent: quan llegia amb els seus alumnes el Diccionari per a ociosos, aquests s’espantaven davant l’expressió fusteriana «monstre de Weimar», utilitzada per l’autor suecà per referir-se a Goethe i que els joves lectors, amb un minso capital cultural, entenien com referida a ves a saber quina horrible criatura.

Però la manca de coneixements literaris provocada per l’abandonament de la història de la literatura no suposa únicament un problema pel que fa al desenvolupament de la competència literària de l’alumnat de l’ESO. Que eixos coneixements literaris suprimits siguen, a diferència del cas de Goethe en l’anècdota suara esmentada, específics de la literatura catalana, implica, a més, un altre tipus de pèrdua: la pèrdua de referents culturals nacionals catalans. Dit d’una altra manera, la LOMLOE a la valenciana suposa un altre pas de rosca en el llarg procés de descatalanització del País Valencià iniciat per la dreta franquista durant la Transició i assumida i continuada per l’esquerra valenciana hegemònica des d’aleshores fins a l’actualitat. Així, si l’alumnat valencià d’ESO ja no està obligat per llei a conéixer autors, obres i moviments literaris concrets de la literatura catalana, la consciència del patrimoni lingüístic i literari compartit entre valencians, catalans i mallorquins no només es debilita, sinó que també es suprimeixen els referents que possibiliten la concepció del català com una llengua de cultura (tant en el sentit humanístic del concepte de «cultura», com en el sentit antropològic). És per això que, de la mateixa manera que hom ha plantejat el terme de «criptogínia» per designar l’ocultació de referents femenins en els currículums educatius, també es podria establir el neologisme de «criptocatalanisme lingüístic i literari» per referir-se al procés mitjançant el qual els alumnes valencians catalanoparlants patiran, a partir d’ara, l’ocultació de models literaris importants en la seua llengua.

En definitiva, l’antihistoricisme de la LOMLOE valenciana pel que fa a l’assignatura de Valencià: llengua i literatura pot comportar un doble empobriment cultural: un empobriment cultural humanístic que es traduirà en un agreujament del subdesenvolupament ja existent de la competència literària dels joves valencians; i un empobriment cultural antropològic o nacional que accelerarà el procés d’aculturació que pateix la societat valenciana des de fa segles. Confiem que la inèrcia «historicista» en l’ensenyament de la literatura i la voluntat del professorat de l’assignatura siguen capaces de mantenir tancada aquesta caixa de Pandora que ens regala l’aplicació valenciana de la nova llei educativa. Siga com siga, no estaria de més que els docents ens plantejàrem la següent pregunta: què haguera passat si el que denunciem en aquest article ho haguera fet un govern del PP (o del PP i Vox)? Perquè no hem d’oblidar que la LOMQUE, una llei del PP, sí que incloïa referències concretes a la literatura catalana. El cas és que callem massa. I, qui calla, atorga.