Tot i no ser espanyols, vivim entre ells i sotmesos al seu règim, per la qual cosa fora bo que els entengueren i ells ens entengueren a nosaltres. La distància que hi ha entre catalans i espanyols és cada vegada més llarga, ho veiem per exemple amb el tema dels exiliats on per als espanyols els seus son de “pata negra” mentre que els nostres viuen un retir de luxe i disbauxa, o en la concepció mateixa de la democràcia. Per a ells, el seu, és un estat democràtic i la nostra, una revolució feixista, i a l’inrevés. És lícit, doncs, preguntar-se com és possible una tan diferent visió de la realitat.
Per a poder donar respost a aquesta pregunta, hem de fer servir una mica d’història i de teoria política. La qüestió prèvia és si Espanya és o no un democràcia, i més important encara si els espanyols son o no demòcrates. Crec que no m’enganye si dic que formalment Espanya és una democràcia, i a la vegada afirme que els espanyols no son demòcrates. Intentaré explicar aquesta afirmació. La democràcia és un sistema d’organització de la col·lectivitat, però, i eixa és la grandesa d’aquest sistema, requereix de dos pilars que tenen els seu origen en l’individu: la consciència del mateix de la seva pròpia independència envers el poder, i el reconeixement de l’altre com a igual.
Els espanyols, com a individus que pertanyen a una col·lectivitat identificable, mai han tingut la experiència de la democràcia, en el sentit, que mai han fet una revolució democràtica, i per tant mai s’han pensat a si mateixos con a individus independents amb poder, lliures i amb capacitat de reconèixer l’altre com a igual. L’espanyol, com a individu, sempre ha estat sotmès al poder polític, bé en forma de cacic, rei o dictador, i els tímids intents revolucionaris del 33 i el 36 del segle passat, van ser capitanejats per forces comunistes estalinistes que odiaven la democràcia. La transició va ser un moment on, per la formació política adquirida a l’exili i la empenta dels moviments nacionalista democràtics d’Euskadi, Galicia i els Països Catalans, a més a més de la necessitat, que no convicció, dels partits d’esquerra espanyols d’homologar-se amb les democràcies europees, va haver un tímid intent de democràcia, però no va reeixir, i ara a la Espanya del segle XXI, els espanyols continuen sense saber exercir els drets que com a individus tenen, i és precisament aquesta manca de respecte per si mateixos els que els duu ha negar allò que és obvi, que la revolució catalana és una revolució profundament democràtica i pacífic, car el que cerca és precisament donar veu a les persones en la seva capacitat de decidir. I precisament intentar aquesta revolució pel dret a decidir, que hauria de ser una aspiració de tots els espanyols, el que fan és reprimir-la, justificar la repressió i burlar-se de les persones que han decidit tirar-la endavant.
Fa pena, molta pena, sentir gent com la neta de Negrín dir que l’exili català és un luxe i que no te cap perill. No sé si per a aquesta senyora passar 12 anys a la presó no és un perill; o considerar que l’exili del seu avi es va fer amb les mateixes penúries econòmiques dels milicians que van acabar al camp d’Argelès?
La trista realitat és que els espanyols no tenen una cultura democràtica, i ni tant sols sabem el que això significa, i són els partits i les elits culturals espanyoles les responsables d’aquesta indigència democràtica. Pot ser ja els va bé per mantenir-se en el poder, guanyant diners amb la gestió del capitalisme salvatge que els/ens arruïna. No tenim més camí que continuar lluitant per la nostra llibertat, que és, no ho oblidem mai la lluita per la democràcia i contra la foscor d’una Espanya que es nega a ser democràtica……. perquè senzillament ningú li ha ensenyat a ser-ho.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
