«Hi ha tres tipus de falses veritats: mentides, maleïdes mentides i estadístiques». Sovint s’atribueix aquesta cita a l’escriptor nord-americà Mark Twain. No sabem ben bé si les xifres de matrícula que el proppassat 21 de novembre va reproduir acríticament À Punt (vegeu «Les escoles oficials d’idiomes valencianes perden més de 7.600 alumnes presencials des de 2019») entrarien en alguna d’aquestes categories, però sí que les vam rebre com un gest de menyspreu cap a la docència a les escoles oficials d’idiomes (EOI).
Casualment (o causalment?) el mateix dia que se’ns anunciava un segon període d’admissió i matrícula a l’EOI Virtual Valenciana, la nostra televisió pública explicava com en tres anys les escoles oficials d’idiomes hem perdut alumnes presencials i no estalviava en gràfics per a comparar la pèrdua d’alumnat segons el centre. La peça informativa es limitava a difondre la tesi oficial i dur l’aigua al seu molí, tot promocionant la nova escola Virtual i les bondats de l’aprenentatge a distància.
No discutirem que cal oferir aquesta alternativa per a aprendre idiomes des de casa, però no podem acceptar que els antics molins de pólvora se’ns venguen com tecnologia puntera. El programa «That’s English» existia des de feia dècades i la mateixa Conselleria d’Educació va promoure des de 2017 cursos en línia impartits de nord a sud del territori des de diferents escoles del país. L’única novetat és que ara, i amb vora dos mesos de retard des de l’inici de l’any acadèmic, els cursos en línia s’oferiran des d’un únic centre específic (EOI Virtual) després d’haver desmuntat el sistema que ja funcionava de manera descentralitzada. El mateix perfil d’estudiant que el 27 de setembre de 2021 va poder començar la formació a distància, ben avançat novembre de 2022 encara esperava l’inici de curs a l’EOI Virtual.
Més enllà d’aquest metavers de les EOI, parlar d’un descens de matrícula presencial a les escoles d’idiomes és, com a mínim, una veritat a mitges o descontextualitzada. Compararia cap periodista d’À Punt l’audiència del canal autonòmic (per baix del 4%) amb la quota de pantalla de Canal 9 fa trenta anys (per damunt del 20%)? Ho dubtem, perquè el mercat audiovisual d’ara i el d’abans s’assemblen com un ou i una castanya.
Encara que comparem amb la situació de fa sols tres anys, convindria no oblidar el trasbals que ha suposat la pandèmia de COVID-19. Igualment, és tendenciós assenyalar que un determinat centre ha perdut el 18% d’alumnat quan l’administració no adjudica prou places de valencià per a atendre la demanda de la ciutadania o, en el cas de la mateixa EOI, hi ha un miler de persones en la llista d’espera d’espanyol per a estrangers.
En compte de fruir amb estadístiques, és hora d’arromangar-se per a reviscolar les escoles oficials d’idiomes. Les i els docents som ací per a fer la nostra part: a peu d’aula, formant-nos, innovant… Però, i si parlem dels exàmens oficials excessivament llargs a causa del Reial Decret 1/2019? O de la falta de reconeixement de les nostres titulacions a l’estranger quan la Generalitat sí que accepta les d’institucions internacionals privades? O de tota la gent que no pot examinar-se de valencià a les EOI per falta de mitjans? O de l’obligació de passar per caixa de l’Instituto Cervantes per als estrangers que volen nacionalitzar-se espanyols encara que hagen estudiat a l’EOI? I la cirereta del pastís, una burocràcia farragosa per a matricular-se, de la qual alumnes, personal i direccions dels centres són víctimes directes. Tots aquests aspectes escapen a la faena docent, sinó que correspon a l’administració fer els deures.
Parlem-ne, per descomptat, perquè un ensenyament d’idiomes públic i de qualitat és imprescindible per a la societat del segle XXI. Però diguem-ho tot i no ens limitem a les estadístiques.
