I
1. Hauríem d’abordar algunes preguntes, o afirmacions diverses fetes en aquest espai de coneixement i poder institucional, arriscant-nos a altres respostes, potser, certament, menys precises, i encara menys autoritzades. Volem partir d’aquesta plusvàlua (valor de canvi disminuït) minoritzada.
Com que no ens podem creure que no hi hagi diferència de grau entre nosaltres, entre alumnes i professor, per definició i funció social, com s’ha dit aquí, ni tan sols volem creure, perquè ho veiem cada dia, que no existeixen sempre, i en qualsevol situació, diferències, de vegades evidents, de vegades una mica més amagades, en les relacions socials entre els homes, hem de dir que creiem que a la base de la reproducció social només hi ha efectes de poder, és a dir, en un d’intercanvi, lingüístic o comercial (economia), sempre hi ha algú que «la té més llarga», val a dir, si es vol, amb el màxim respecte. No podem, per tant, acceptar que només fora d’aquesta habitació habita aquell que ens vampiritza a tots. Nosaltres també som els que fem la nostra feina de construcció de sentit. Cadascú de nosaltres com ho pot fer, com el deixen fer, com ho pot fer. Cadascun de nosaltres és un petit tros de somnis, a la base dels quals queda una voluntat de dir, de fer. La mirada, com la mort, l’espai o el llenguatge, no es construeix en un lloc anònim i abstracte, sinó aquí dins. I aquí, per descomptat, hi ha mirades més llargues que altres. Em remeto, si es vol, a l’article «Escriptors, intel·lectuals, professors» de Roland Barthes, 1971, Tel Quel (313-336).
Dit això, per a nosaltres és una simplificació massa gran la que compara el poder o la funció dels diners amb aquell altre poder anomenat capital lingüístic. Si amb diners pots comprar-ho tot, no és cert que amb la llengua es pugui dir tot. Per exemple, no es pot dir desig. El desig es pot treballar amb el llenguatge, però sempre hi ha un límit més enllà del qual es mor. També hi ha els contextos precisos que ens impedeixen dir coses. No haurem d’insistir per aquest costat.
Aleshores, i finalment, hem arribat a l’última observació que volíem fer. Es parla de les llengües com si fossin les mateixes coses: les llengües són útils, són capitals, constants i variables, són eines, material i també producte, etc., però sabem que hi ha moltes llengües que són inútils. Un altre cop un fet de poder: entre el castellà i el català, per exemple, podem dir que hi ha una relació d’igualtat? Clar, no. Els catalans no tenim possibilitat, per exemple, de parlar català a la major part del territori de l’estat espanyol, tenim alguna possibilitat de parlar-lo a Catalunya, però sempre val menys: aplicant el valor d’ús i el valor d’intercanvi, perquè no té valor en sentit estricte, potser sí l’anglès, però no el català, també podem dir que val menys parlar català que castellà, en el mateix territori nacional català, que com que no existeix, no representa cap problema real.
Si el marxisme com a maquinària (eina, instrument) d’anàlisi del món vol ésser vàlida, hauria d’obrir una mica més els ulls a les diferències. Res més.
2. De què parlem quan parlem d’un parell de sabates?
Sempre em sembla que estem fent una reducció exagerada, que estem a punt de reduir el llenguatge a un fet d’aritmètica. I no és així com hem d’escoltar el seu discurs. La llengua parla a través nostre. No som nosaltres els que parlem, sempre hi ha una ectòpia argumental (exotopia) que ens constitueix com a parlants. En qualsevol cas, si construïm alguna cosa amb el llenguatge sempre és una cosa diferent del que volíem fer inicialment. Si dic unes sabates, em refereixo a les que va pintar Van Gogh, de les que parla Heiddeger (que no serien ja les mateixes), a les que vaig veure el dia que va marxar per sempre la meva rialla, a les que va deixar el responsable que feu partir la meva risa, a les que em miren un dia plujós mentre caminàvem un vespre pel vessant d’un turó, o a les que porto ara al llit mentre escric això? Parlo de les sabates que portava el meu avi el dia que va morir? No ho sé. Un parell de sabates no és un objecte del qual es pugui parlar. No podem dir res d’un parell de sabates. Del que no podem parlar és millor callar, diria Wittgenstein (i també a l’hora d’escriure: aquesta diferència que trobem a El malbaratament de significants, entre parlar i escriure, no existeix per a nosaltres).
*Escrits de Bari. Estada a la Università degli Studi di Bari. Lettere e Filosofia / Centro Internazionale di Scienze Semiotiche. Univerità degli Studi di Urbino. Gener-Juliol 1993. Dins del programa doctoral «Postestructuralisme i crisi de la Modernitat». Erasmus naixent.
