En les democràcies occidentals se sol fer referència a tot un seguit de valors compartits entre les diferents forces polítiques de cada sistema nacional que permetrien una continuïtat més enllà de l’alternança de partits en el govern inherent al funcionament dels sistemes democràtics electorals. Això té coses positives, que els seus exègetes prou que s’encarreguen de ressaltar, i d’altres de negatives, que es deriven de les mateixes que ho són teòricament de positives, és a dir, l’estabilitat del sistema, que es pot convertir -que es converteix, de fet- en un cadenat indestructible.
És interessant ressaltar aquests condicionants a l’hora d’analitzar el moment en què ens trobem pel que fa a la situació política de la llengua perquè hem de tindre ben clar que, a casa nostra, no es donen. Si l’esquerra valenciana oscil·la entre un suport més o menys retòric a la normalització lingüística, en el cas de la dreta no hi ha gradació: l’hostilitat és difícil que puga ser superior.
Estic descobrint la sopa d’all, sí, però tinc la sensació que, la majoria de les vegades, els nostres representants al govern no en són conscients, d’aquesta situació anòmala. Perquè, si hem d’analitzar aquests ja quasi huit anys de l’autobatejat com a Govern del Botànic, no podem deixar de banda el que es coneix en economia com a cost d’oportunitat; és a dir, no només el balanç de què s’ha avançat -o retrocedit-, sinó de què es podria haver avançat -o retrocedir, hi insistim- en cas d’haver pres unes altres decisions.
Així, si valorem l’anunci recent que, per primera vegada en la història, un govern de la Generalitat ha regulat un requisit obligatori del coneixement del valencià per a l’accés a la funció pública i no tenim en compte aquest cost d’oportunitat, no podrem fer un balanç útil de què suposa o no aquest reglament. És a dir, no es tracta només d’analitzar si ens trobem davant d’un avanç o no respecte a la situació que teníem en 2015, sinó si aquest avanç és substantiu i no ens suposa un cost d’oportunitat.
Des d’una perspectiva ideal, doncs, no hi ha cap dubte que aquest reglament està molt lluny de ser útil: l’única llengua que continua sent de coneixement obligatori a tots els nivells i per la via contundent dels fets per a l’accés a la funció pública valenciana és el castellà. De manera clara i radical. Davant d’aquesta constatació òbvia, ens trobem que, gràcies a l’aprovació de la Llei de la Funció Pública fa uns anys, també hi ha un enunciat retòric que el valencià també hauria de ser de coneixement obligatori, però que només en un desplegament reglamentari posterior es donaria satisfacció a aquesta demanda.
El desenvolupament reglamentari posterior ha arribat, doncs, i, encara que parega mentida, una vegada més s’ha optat pel xut a la pilota cap endavant i, qui dia passa, any empeny. És evident que avancem respecte a 2015, sí, però no és menys evident que les mancances són massa cridaneres com per a quedar-se ací i, sobretot, com per a no veure un problema enorme de cost d’oportunitat.
Des d’un punt de vista pragmàtic, però, es podrà adduir que es tracta del màxim avanç que es podia haver aconseguit, si tenim en compte que només 17 dels 99 diputats que hi ha a les Corts -els de Compromís- hi eren a favor, d’una equiparació legal entre el valencià i el castellà, de manera clara i sense matisos i que, a més a més, el partit majoritari en l’executiu i que ostenta la Presidència de la Generalitat hi havia enviat a negociar la consellera més clarament i radicalment oposada als avanços legals en la protecció del valencià, Gabriela Bravo. Això és de veres, però també és de veres que exigim més a aquell de qui esperem més. És normal -i lògic- que les crítiques es focalitzen en Compromís, doncs.
Més encara si Compromís presenta aquest acord amb l’habitual -i per això clarament buit de contingut- qualificatiu d’«històric»: hauria estat més prudent la tria d’altres adjectius. Més encara si tenim en compte que ens trobem molt per davall de reglamentacions impulsades, gestionades o que tenen una clara marca del PP com són les de Galícia o les Illes Balears. Ni el PP ni el PSOE gallec o balear són el PP o el PSOE valencià, d’acord, però situem bé les anàlisis.
I quina és aquesta situació, doncs? La situació és que hem fet un avanç que és ben difícil de calibrar com a tal i l’hem situat en la discussió pública a mig any de les eleccions en uns termes maximalistes. És a dir, tot queda igual, però qui ens hi donarà suport, ens n’hi hauria donat igualment si hi haguéssem anat molt més enllà, mentre que aquells que s’hi mobilitzaran furibundament en contra -i en són molts, al nostre país, quan en una enquesta recent llegia que hi havia al voltant d’un 10% de ciutadans que consideraven l’existència del valencià com un dels primers «problemes»; i no és que em crega eixa enquesta, sinó que la xifra em sembla creïble, certament-, s’hi mobilitzaran de la mateixa manera amb aquest -deixem-ho en- tímid avanç o amb un altre de més substantiu. La confirmació d’aquest extrem no s’ha fet esperar, de fet.
Aquest reglament de la capacitació del valencià deixa fora l’àmbit de la Sanitat, que, en pugna amb Educació, és la conselleria que més ocupació pública suposa de la Generalitat i que, a més, és on s’han centrat els atacs demagògics de l’espanyolisme de tot tipus. Un senyal de rendició massa evident. D’una altra banda, les equivalències que s’estableixen entre els nivells d’exigència del coneixement del valencià i les acreditacions respecte als estudis en l’ensenyament obligatori l’aigualeixen encara més. Si per a aspirar a cert lloc de la funció pública se’t demana haver aprovat l’ESO i el nivell de valencià corresponent també s’acredita amb haver aprovat l’ESO, aquest requisit es converteix bàsicament en un d’haver cursat estudis en el sistema valencià -i català i balear mentre l’espanyolisme judicial o polític no ho tombe-. Ben poca cosa, doncs.
Ara, com he insistit, eixe no és el problema principal, sinó el del cost d’oportunitat. Passa el mateix, de fet, amb la Llei del Plurilingüisme. Si en aquest cas, però, no hi ha quasi ningú -que no depenga directament de Conselleria d’Educació- que no hi veja un retrocés respecte a la situació anterior -provocat per la mateixa Llei o per culpa de sentències judicials espanyoles: tant hi fa, perquè legislar sense tindre en compte que l’àrbitre és casolà és com anar al Santiago Bernabeu, agafar la pilota amb les mans dins de la teua àrea i queixar-te que et xiulen penalti-, el pitjor, de la mateixa manera, és el cost d’oportunitat: aquesta Llei de Plurilingüisme, en mans de la dreta espanyolista, fa feredat. Hi insistim: si en mans d’un govern de màxima sensibilitat autonomista possible -teòricament- i amb una conselleria en mans nacionalistes suposa un retrocés, què no suposarà en mans dels enemics del valencià?
Això és el cost d’oportunitat. No només que esperàvem molt -massa, segurament- d’aquest govern i que, per tant, la decepció -injusta o no- siga més dura, sinó que les principals actuacions en matèria lingüística no només no suposen una espècie de punt de no retorn des del qual la dreta no puga retrocedir molt més, sinó que, al contrari, són bàsicament una catifa roja perquè l’espanyolisme entre a fer-hi tot el mal possible. Si tota aquesta reglamentació a penes suposa un avanç -i, en el cas del Plurilingüisme, un retrocés-, però ha estat impulsada i presentada com un «màxim històric» per part d’un dels extrems, la dreta espanyolista no necessitarà frenar-se massa per a presumir de «moderació».
Sembla, doncs, que ens pensem que vivim en una societat democràtica occidental normal i que hi ha, per tant, consensos lògics i compartits que no es toquen i que, com a conseqüència, si -nostre senyor no ho vulga- en mig any tenim un govern de PP i Vox a la Generalitat, no haurem de patir massa perquè aquests huit anys ens han servit per a avançar una miqueta que ells no podran fer retrocedir molt més enllà. I no, evidentment. Molt menys encara en l’Espanya del «a por ellos».
Es fa molt dur, doncs, analitzar les polítiques lingüístiques del Govern del Botànic des del cost d’oportunitat. Haurem d’encendre un ciri perquè en 2023 no hi haja a la Generalitat un govern de la dreta espanyolista, perquè ells sí que el tenen en compte, el cost d’oportunitat.
