Abans que arribe a la seua fi l’Any Fuster —metafòricament, és clar— voldria fer esment del llibre que va publicar Edicions 3 i 4 l’any 2017, Nosaltres les fusterianes, un treball col·lectiu on més de cent dones, entre elles periodistes, professores, editores, escriptores, sociòlogues, polítiques i de tantes altres dedicacions, van deixar per escrit reflexions, evocacions i records a propòsit de l’obra i la personalitat de Joan Fuster. Algunes d’elles l’havien conegut, havien estat a sa casa, havien intercanviat correspondència, moltes altres —la majoria— simplement l’havien llegit. Algunes, fins i tot, eren criatures quan Fuster ens va deixar el 1992. Aquesta diversitat professional, personal i generacional és, potser, un dels elements que fan de Nosaltres les fusterianes una obra interessant, un collage intel·lectual i literari que cal tenir en compte quan parlem de Joan Fuster. Sobretot de Joan Fuster i les dones escriptores: lectures, lligams i complicitats, o res de tot això.
És un fet comprensible que en ple franquisme les dones escriptores que formaven part dels cercles fusterians i s’acostaven a Sueca, ho feren majorment en qualitat d’oients o, en el pitjor dels casos, d’acompanyants. És fàcil d’entendre, eren dones, joves, i ni el context ni el moment històric permetien més. Seria caure en un anacronisme condemnar certes actituds d’ara fa cinquanta i seixanta anys i valorar els fets i les inèrcies des de punts de vista actuals i circumstàncies ben distintes. Dit això —i superada en bona mesura una de les grans mancances que hem tingut les escriptores durant molt de temps: l’absència d’altres escriptores referents, sobretot en gèneres com ara l’assaig— cal situar-nos en el moment històric i polític en què Fuster es va forjar com a escriptor.
Així les coses, la implicació de les dones escriptores i intel·lectuals coetànies a Fuster en els cercles intel·lectuals i literaris de gran part de la segona meitat del segle XX no fou cap festa per a llençar coets, senzillament: hi comptaven ben poc. Ara bé, caldrà subratllar matisos perquè a pesar d’això, i tot i que era complex —l’època i els seus condicionants— unes quantes escriptores, assagistes i acadèmiques, a casa nostra i també al Principat, eren i es mostraven fusterianes amb, almenys aparentment, la mateixa naturalitat que els seus coetanis homes. La prova n’és que, ja entrada la dècada dels setanta i durant els vuitanta, algunes escriptores, historiadores, filòlogues, filòsofes i periodistes mantingueren una correspondència i una relació, propera a l’amistat en ocasions, amb Joan Fuster: és el cas de Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Eulàlia Duran, Aina Moll, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Neus Campillo, Isabel-Clara Simó… Com a prova, val a dir que Fuster comptà amb Capmany i amb Sánchez-Cutillas per al primer número de la revista L’Espill, l’any 1979, demanant-los un article. Molt interessant és, també en aquest sentit, fer una ullada a les cartes que va intercanviar, posem per cas, amb Maria Beneyto i Montserrat Roig. O el fet, mig «anecdòtic» que Neus Campillo, filòsofa incipient de Sueca i pionera del feminisme al País Valencià, havia passat a màquina un estiu, mentre era estudiant, el Diccionari per a ociosos. Campillo, que havia començat a llegir Fuster des de ben jove, ha comentat en diverses ocasions que Fuster sempre tingué un tracte cordial, amable i afectuós amb les dones de la seua generació que estudiaven i escrivien i amb qui ell conversava quan les trobava pel carrer o quan acudien a casa d’ell, buscant parer o per fer-hi una consulta.
Fuster —que estava atent a tot, molt ben informat, sempre al dia del que passava al seu voltant i més enllà— no ignorava allò que les dones i les escriptores valencianes anaven fent. Cèlia Amorós, filòsofa i introductora del feminisme a casa nostra, també va participar de l’ambient fusterià de València als anys seixanta, i Júlia Blasco, autora de les Converses filosòfiques amb Joan Fuster, va sumar moltes hores de conversa amb l’escriptor a casa d’ell, a Sueca. D’aquelles converses Blasco recordava en Nosaltres les fusterianes: «La rotunditat de les seues afirmacions, inapel·lables en la més enèrgica de les veus i els gestos, es traduïa immediatament en un ample somrís que tranquil·litzava la interlocutora mentre ella anava lliurant una càrrega de matisos […] Un univers bastit de lectures, i on la paraula generosa de Fuster arribava a les orelles dels seus visitants i lectors. Un mestratge que s’estenia de boca orella, i amb èxit innegable quan el podíem llegir. Sempre escombrant teranyines, foragitant corcons, amb una generositat pel seu temps i coneixements que no he trobat enlloc ni en ningú». Sí, tot més complicat del que podia semblar. I més interessant. El seu mestratge, la seua generositat, també fou compartida per algunes dones valencianes.
Potser moltes de nosaltres, les fusterianes, hem viscut mig convençudes que Fuster havia estat indiferent al nostre esforç i a la nostra feina, fins i tot, hem pogut arribar a penar en ocasions que era un tant misogin, potser ens ho van fer veure i creure… Segurament perquè fou sobretot amb homes amb qui va intercanviar correspondència, converses i opinions, perquè sobre ell han parlat i han escrit majorment altres homes i perquè fins ara pràcticament no hem vist publicades les cartes que intercanvià amb dones, excepte en el cas d’Aina Moll i el volum Correspondència, Joan Fuster, vol. 5. Probablement també hi ha contribuït, a aquest pensament més aviat negatiu, la poca visibilitat que donà a les escriptores en la seua antologia Literatura catalana contemporània, quan no algunes opinions contundents: a Fuster no li agradava Víctor Català i no sabia ni volia fingir, tot i que amb el temps ho matisà. O senzillament perquè els anys del franquisme i fins i tot els inicis de la democràcia van ser, efectivament, uns anys d’homes. De fet, Antoni Rubio afirmava en «Vosaltres, les dones», un article publicat el 2017, que «una qüestió poc estudiada en la literatura fusteriana és la seua visió de la dona. Fuster no en parla massa i, en moltes ocasions, fill del seu temps, homologa homes i dones sota l’epígraf genèric de “l’home”, la qual cosa trencaria avui qualsevol correcció política. No obstant això, no és casualitat que Fuster es fixara en la condició de dona en dos dels textos dels quals estava més orgullós: Diccionari per a ociosos i els aforismes».
Escriptores o intel·lectuals com ara Eulàlia Duran, Montserrat Roig, Neus Campillo, Maria Aurèlia Capmany, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas o Mercè Rodoreda, Fuster les coneixia majorment en persona, les llegia, les tenia en molta consideració. ¿Quines altres autores coetànies o anteriors a Fuster, tant catalanes com de fora, ocupaven espai en la seua biblioteca? Simone de Beauvoir, per exemple? Doncs, sí.
Tan atent a tot el que passava al seu voltant, a Europa, gens aliè als canvis socials, «Fuster, en paraules de Neus Campillo, era molt conscient del paper actiu de les dones per canviar la situació i pensava que no es tractava sols d’una lluita política —que també ho era— sinó d’una lluita de canvi en les relacions sexuals i personals. Ell era coneixedor de la crisi del que es va anomenar com la mística de la feminitat, a partir de l’assaig homònim de Betty Friedan que va fer furor quan es va publicar el 1963 als Estats Units i que fou traduït al català per Jordi Solé-Tura i publicat en Edicions 62 dos anys després. Friedan fou la primera pensadora feminista que es traduí al català durant la dictadura i sens dubte Fuster n’era conscient, igual que havia llegit El segon sexe (1949) de Simone de Beauvoir. Segurament hi pesava molt el fet que la nova visió feminista del món, llavors incipient, començava a obrir escletxes. I a Fuster poques coses del món, del seu món actual, li resultaven alienes».
Sense caure en l’anacronisme —seria una temptació massa fàcil— no es pot oblidar el fet que Fuster fou algú que es va formar intel·lectualment en els anys quaranta i primers cinquanta. En aquells anys, i encara molt després, com ha assenyalat en alguna ocasió Gustau Muñoz, «el valencianisme teòric i pràctic havia estat un món molt masculí, per no dir-ne masclista, fins fa quatre dies…»
Ara bé, cal dir que des dels inicis Joan Fuster fou una persona i un intel·lectual que mostrà una actitud transgressora, i no podem obviar que darrere de la seua obra assagística i periodística hi ha sovint una visió alliberadora de les persones, en tots els sentits, que inclou també l’alliberament de les dones. Només cal fer una ullada als diversos articles que l’assagista va publicar durant la dècada dels setanta en La Vanguardia i en Tele-eXprés, els quals demostren que Fuster era conscient dels canvis de l’època. Articles com ara: «La emancipación de las señoras» (1970),«Si las mujeres mandasen» (1973), «Una división del trabajo» i «Juguetes y feminismo» (1979).
Dit tot això, i posats en context: ¿Què era ser fusteriana en aquella època, i què és ser fusteriana en ple segle XXI? Si feu una ullada al llibre esmentat, Nosaltres les fusterianes, veureu que ser fusteriana era i és moltes coses alhora i ben diverses, algunes fins i tot contradictòries, també les nostres contradiccions són les nostres esperances. Però fonamentalment, i això es desprèn també de l’esperit del llibre, ser fusterianes volia i vol dir haver llegit Fuster i haver fet un pas per compartir aquella mirada i actitud vital insubornable, iconoclasta, heterodoxa, receptiva, gens dogmàtica, reflexiva, punyent, sarcàstica, imprevisible… i compromesa amb el País. La periodista Rosa Solbes en el mateix llibre esmentat escriu: «Reconèixer-se fusteriana, i a molta honra, i ser capaç de fer-ne tesi doctoral són coses diferents».
L’any Fuster haurà servit per a molt, espere, i probablement el propòsit més important ha estat fer arribar el llegat i l’esperit de Fuster a tots els racons possibles, com més millor. Tant de bo ho aconseguim entre tots! Ara bé, i potser no se n’ha parlat molt, entre els canvis socials, culturals i polítics que hem pogut observar al llarg de la celebració del centenari del naixement de Joan Fuster, trobe que hi ha un fet gens anecdòtic, i és el fet de veure sumades a la celebració desenes de veus de dones provinents d’àmbits i llocs ben diversos, mostrant i comentant les seues lectures i visions de Fuster, allò que en elles hi deixà l’assagista, i fer-ho des de la naturalitat i la igualtat, compartint escenaris, congressos, taules redones, converses, articles, catàlegs d’exposicions… Crec que no hi ha una altra manera possible de ser fusterians al segle XXI que des de la igualtat i el reconeixement mutu i en aquest terreny, si bé no està tot fet —¿ho estarà mai?— almenys hi hem avançat.
