A bombo i platerets anunciaven la consellera d’Educació, Raquel Tamarit, i la consellera de Justícia, Raquel Bravo, un nou esquema de requisits lingüístics de valencià per al nou personal de l’Administració valenciana i un nou sistema de certificació de nivells de llengua amb els estudis cursats. L’acord estableix els nivells de competència lingüística en valencià exigits per a accedir a les diverses categories professionals i, entre d’altres, determina que per a categories més altes es requereixen nivells més alts de valencià, independentment de la naturalesa del treball i de la relació amb el públic o amb altre personal.
Fins ara, l’assoliment d’aquests nivells de competència lingüística eren certificats per la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià (JQCV) i, si bé hi podia haver persones que els havien aconseguit tot i no disposar clarament de les habilitats especificades pel Marc Comú Europeu de Referència (CEFR), almenys sí que existia una autoritat de referència. Així, tot i que la mateixa Generalitat Valenciana ja fa anys que atorga el nivell B1 de coneixements de valencià (antic Elemental) a qualsevol persona que haja obtingut el grau d’ESO i haja cursat l’assignatura de valencià en tots els cursos, era la JQCV -juntament amb les universitats- l’organisme encarregat de certificar els coneixements superiors de nivell de llengua; això és el B2, el C1 (antic Mitjà) i el C2 (antic Superior).
Però l’acord de les conselleries acaba d’ensorrar l’autoritat de la JQCV atorgant el nivell lingüístic B2 a qualsevol persona que supere el batxillerat i haja cursat l’assignatura de valencià. Aquesta nova equiparació és, per tant, en el cas de les categories laborals C1 i B, efectivament equivalent a no exigir cap requisit de valencià a qui haja estudiat al País Valencià i no haja demanat l’exempció d’estudiar l’assignatura de valencià. I a més, tot això, en un sistema educatiu que no és d’immersió generalitzada, que de fet ha suprimit recentment la immersió lingüística i que manté una exempció del valencià que continua creant greuges comparatius i fents distincions gratuïtes entre l’alumnat en funció del lloc d’origen.
L’acord entre les conselleries reconeix, a més, el nivell C1 -que hauria de garantir l’èxit en quasi tots els intercanvis comunicatius, la comprensió del doble sentit i el rerefons cultural de l’idioma, i la capacitat de treballar en la llengua- a l’alumnat de batxillerat amb una nota mitjana d’almenys 7 sobre 10 en l’assignatura de valencià, en un sistema de percentatges establert per un decret de plurilingüisme que recordem que només exigeix un 25% de matèries en valencià. És a dir, s’obtenen els certificats B2 i C1 sense tenir en compte en cap cas la quantitat total d’hores d’aprenentatge vehiculat en valencià que haja cursat l’alumnat al llarg de tot el període educatiu i que, en molts casos, és del tot insuficient per a assolir aquests nivells de coneixement de llengua ara reconeguts.
Finalment, l’acord eximeix la sanitat del compliment del requisit lingüístic, sector tristament famós per les vulneracions de drets lingüístics a pacients valencianoparlants i, alhora, clau per al conjunt de la població. Així les coses, la devaluació radical dels nivells del CEFR aplicats al valencià, d’una banda, i els baixos nivells lingüístics establerts com a requisit d’ingrés a l’Administració per l’acord Tamarit–Bravo, d’altra banda, faran que es mantinga l’accés a llocs de treball públics de persones amb una competència lingüística insuficient i, com a conseqüència, que continue la discriminació lingüística; una vulneració de drets, il·legal segons l’Estatut d’Autonomia, de les persones valencianoparlants, qui continuaran rebent -tot i pagar els mateixos impostos que la resta- uns serveis de qualitat pitjor que les relega a ciutadania de segona classe.
Tot plegat, des d’Esquerra Republicana del País Valencià animem el Govern valencià a deixar de posar pedaços arreu en matèria de política lingüística i a impulsar accions que garantisquen el dret de les persones valencianoparlants a poder viure plenament i lliurement en la seua llengua. Set anys i mig i ja n’hi ha prou de mitges tintes; els valencians, tots, necessitem mesures en matèria de llengua que asseguren el present i el futur d’una llengua que -vinguem d’on vinguem i parlem com parlem- és de tothom. Eix vertebrador i cohesionador de la nostra societat, la volem normalitzada i viva.
