Un país invertebrat

Amb motiu de l’any Fuster, m’he hagut de desplaçar bastant més del que tinc per costum pel nostre país, pels nostres països, i he tornat a comprovar que no tenim les infraestructures mínimes per traslladar-nos de manera confortable, si no és que fem servir el nostre cotxe. Els amics polítics i els seus adversaris s’haurien de plantejar seriosament aquesta mancança i dedicar-li molt més esforç que el que dediquen a les eternes batalletes estèrils que ens plantegen cada dia. Els de l’oposició, els dels PP —ja blanquejats pels mitjans de comunicació, que fan tots els esforços perquè facen cara de no haver trencat mai cap plat—, tenen ja prevista quina serà la seua estratègia en la batalla electoral: s’oblidaran de problemes reals i proposaran la disputa en tres punts més antics que el cagar aponat: mouran l’anticatalanisme, buscaran les contradiccions de les feministes i ressuscitaran el fantasma del comunisme —pobres comunistes que, com ja no assalten cap palau d’hivern, deuen estar tranquil·lets, tocant la flauta. Mentre, l’esquerra, els nostres, estan en l’eterna disputa, també més antiga que la picor, entre les diferents sensibilitats. Ara toca la disputa de la «llei trans». Ho llig als titulars dels diaris: «El PSOE no retirarà l’esmena que exigeix aval judicial als menors per al canvi de sexe» i «Irene Montero lamenta la possibilitat que el PP done suport als socialistes i la llei supose una ‘retallada de drets de les infàncies trans’». No parlem de les baralles dels possibles socis de la coalició Sumar o entre els independentistes catalans, perquè em posaria trist i no acabaria la columna. Encara com, malgrat algun episodi lamentable —no cal dir noms—, els de Compromís sembla que aniran bastant units a les eleccions autonòmiques.

No veig ni al govern ni a l’oposició plantejar els problemes que interessen realment al personal. Supose que, amb ganes o sense, el tema de la sanitat entrarà en el debat d’una manera o altra. És un tema inevitable. Però n’hi ha d’altres que s’haurien d’incloure ací al País Valecià, com ara el tema de les infraestructures en què he començat a embrutar el paper. Escarbant, he trobat una sèrie de dades que són molt significatives i que haurien de fer pensar un poc: l’oferta de Renfe per viatjar de València a Madrid és de divuit trens diaris, entre els quals s’inclouen tres AVLO; mentre que de l’estació de Sorolla a la de Sants només n’hi ha sis. El preu mitjà també és molt més barat a Madrid que a Barcelona i el trajecte València-Barcelona dura unes tres hores, mentre que el de València-Madrid només en dura dues. Si parlem només de les infraestructures del País Valencià, també comprovarem que són un pur desastre. Per viatjar a qualsevol punt del país, s’ha d’agafar el cotxe, si es vol fer el viatge en condicions i es vol arribar a l’hora que toca. Ja vaig explicar que un professor de Sueca que treballa a Oliva agafa el tren cada dia per anar a Gandia i, com no pot seguir amb tren, per arribar fins a Oliva, acaba el viatge amb patinet. No hi ha ni trens ni autobusos suficients per viatjar amb garantia pel nostre país. Només cal provar anar, com ara, a Dénia o a Penàguila per veure què passa. No ens podem plantejar fer una excursió a la serra de Mariola, al Benicadell o al Penyagolosa amb transport públic. El tema del transport és fonamental per a la vertebració del nostre país i no apareix, o apareix molt poc, en els programes electorals dels partits polítics. Després, ens parlen d’ecologisme, de canvi climàtic i de no sé quantes coses més. Sembla que l’únic que importa és canviar la «flota» de cotxes particulars. Ara toca vendre cotxes elèctrics. No us heu preguntat què faran amb les bateries? Potser tenia raó el president Lerma. Quan li plantejaven el tema de la vertebració del país, diuen que deia: «els animals invertebrats també són feliços».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.