El degoteig d’abusos i ignomínies envers l’idioma del país i els seus usuaris, adreçades pel funcionariat de la sanitat valenciana, no només per ella, clama al cel. Hom no es creu a hores d’ara que a l’Olimp on són els deus deixen entrar únicament els qui parlen l’idioma de l’altiplà, per molt que nacionalistes d’enllà i d’ací, emparats per una Constitució «modèlica» que arrecera la monarquia i els de sempre, interpretada pel lliure albir del reaccionarisme caspós dels seus poders estatals i amb la creença ferma que Espanya és una nació, vulguem o no vulguem, essent al socaire de l’article 2 de la mateixa, la qual ho resumeix ben clar amb aquestes paraules: «Pàtria comú i indivisible de tots els espanyols». Amén.
Pel que fa al castellà i la resta de llengües espanyoles, la Constitució ens diu a l’article 3 apartat 1 que és: «La llengua espanyola oficial de l’Estat», i un avís rotund per a navegants: «Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la». Al mateix article l’apartat 2, hi resa: «Les demés llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts» endemés l’apartat 3 ens diu que: «La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Gràcies senyors.
Per allò exposat, compte amb la negreta: el castellà tenim el deure de conèixer-lo, per tant també l’obligació d’aprendre’l, i no només el dret de conèixer-lo, ja que el dret el circumscriu solament a usar-lo; per tant «gràcies senyor», i un altre Amén. En conseqüència, sota aquests paràmetres, ens poden dir els seus poders i funcionaris públics tant estatals com autonòmics, si no s’esmena la constitució als efectes de remeiar-ho, tranquil·lament: «a mi hábleme en cristiano, porque ni lo entiendo ni lo atiendo, y si interpreto que me chulea, lo amordazo ipso facto»: així que, amables lectors, el nostre dret desapareix diga el que diga l’estatut d’autonomia, lògicament posat en vigor amb posterioritat, per tant supeditat a la Carta Magna.
D’entendre’ns o no entendre’ns, en Ramón Trullenque Peris, cirurgià emèrit al qual tinc gust i honor de conèixer, pertanyent a una nissaga de metges originària de la nostra ciutat de Carlet, conta que aplegà fa uns anys a la seua consulta de l’Hospital General de València un pacient i la seua dona. Li van exposar el seu cas i els aconsellà que s’operara de la dolència que li feia palesa; llavors el malalt manifestà que l’intervingués. La senyora, estranyada, li va dir: «home, hem anat a diverses consultes i en totes els has dit que no volies operar-te, i ara dius que sí?» «Ara sí, perquè les explicacions que em dona aquest metge les he comprés totes.»
Per altra banda, ja pot hom argumentar pacíficament o posar-se basilisc/a, defensant allò que considera un seu dret i del poble valencià usar el seu idioma propi, perquè si ve el cas funcionaris i judicatura, amb proves de vegades tretes dels calaixos, o caigudes del cel, o lleis novelles als efectes, ho afinaran de tal d’eixir-se’n a bon segur amb els seus propòsits capadors. Abans i des de ben antic, ens sentíem desprotegits i estupefactes, ara indignats fins a l’infinit, pregarem al cel perquè cessen les seues inclemències, ja que si no cedim als seus requeriments de bescanviar-se de llengua, pot estar en joc la salut nostra i dels nostres, perquè sanitaris de tot tipus i condició d’ací i de totes les parts del món mundial, diuen que no ens entenen, i a voltes ens amenacen.
De tot açò plegat endemés, són culposos els nostres propis governants, que el el manotejat requisit lingüístic, encarregada d’enllistar-lo la valenciana Consellera Bravo, com resa per fi la Llei de la Funció Pública, ha restat frenat als caixons del seu despatx, perquè aquesta i la seua corda, ha volgut rebaixar els nivells de coneixement del valencià, ja acordats amb el socis de govern. Mentrimentres, hi ha una retafila creixent d’incidències, denunciades algunes i recollides per mitjans de comunicació i per entitats defensores de la nostra llengua com Escola Valenciana i Plataforma per la Llengua, que només són la punta de l’iceberg, perquè a ben segur soterrades hi ha una caterva.
Joan Fuster a Consells, proverbis i insolències, de l’editorial Ara Llibres diu al respecte, en té per a totes i tots:
«En comptes d’arguments, empren mordasses: posen mordasses als seus contradictors. Ells no són els primers a fer-ho, no hi seran els últims, per desgràcia. Fan callar. Això és més fàcil i més segur que no pas discutir i refutar. Saben que no tenen raó, i per tant, no volen embrancar-se en raons, en raonaments. Només se senten tranquils quan han reduït els altres a silenci, Si fos per vigilar la malícia tèrbola o la protesta sense justificació, no triarien aquest mitjà: una mentida, en última instància, no costa gens de desmentir, i els clamors banals es desinflen al cap de cinc minuts. No és per això. Temen unes altres coses. I la solució consisteix a tancar les boques propenses a insolentar-se. Enmig d’aquest mutisme, encara, la veu d’ells fa més efecte; sembla créixer en autoritat. Monologuen, adoctrinen, prediquen, auguren. I la multitud es converteix en auditori forçós de la seva constant perorata. No tothom és capaç de tapar-se les orelles. A la llarga, certament, ningú no en fa cas; però sempre s’hi filtra alguna cosa, hi penetra, contamina. Els altres callen, emmordassats o no. Perquè la por de la mordassa és també una forma de mordassa. Hi ha, en l’aire, gairebé visible, molta còlera reprimida. Les paraules no dites, els crits ofegats, es trasmuden en ira. Com que ells ho saben, arriben a la conclusió que han fet ben fet: «Sort de la mordassa!», pensen. Potser s’equivoquen; potser no. No se sap mai. Mentrestant…»
Així que amigues i amics, crec que ja n’hi ha prou de por, aquells que vinguen darrere dels qui ara manen, potser vulguen fer-ne més. Ens convé ésser entrenats, brandem campanes denunciadores ara on fos, Ens anima espentant-nos Marc Granell al seu poema «La Pluja Negra» de la seua Poesia Completa, editada per la Institució Alfons el Magnànim:
PLOU DEL CEL L’INFERN SOBRE LA TERRA, SOBRE EL COR DE LA CIUTAT, LA PELL DELS SEGLES, SOBRE ELS ULLS QUE CREMEN SENSE OBRIR-SE, SENSE SABER PER QUÈ TANT DE SILENCI, TANTA ASFIXIA INNOCENT, TANTA CARN, CAIEN A TROSSOS TAN NEGRES COM LA PLUJA TAN NEGRA, TAN POC PLUJA QUE CAU, TAN INCENDI.
