Em centraré en la figura política de Joan Fuster i la seua obra Nosaltres, els valencians, en la qual plasma el seu projecte polític, que es basa en la construcció del País Valencià com una nació independent i que formaria part de la República dels Països Catalans, integrada també per Catalunya del Nord, Catalunya i les Illes Balears. Es tractarien de societats prou avançades. Aquestes idees van ser la causa principal de ser víctima de dos atemptats amb bombes per part del feixisme que mai ha acceptat la democràcia, molt menys la plurinacionalitat i multiculturalitat dels diferents territoris que componen Espanya; encara que tampoc pareix que hagen sigut realment acceptades per l’Estat espanyol: la brutalitat amb la qual va reaccionar aquest respecte al referèndum de l’1 d’Octubre, l’espionatge amb Pegasus de polítics independentistes i dels seus familiars i amics, així com a organitzacions de l’Esquerra Independentista perquè ara, sense proves, Marlaska els considera organitzacions terroristes (no com a Barrionuevo que presumeix d’haver participat en els GAL), la violència feixista a la Diada del 9 d’Octubre del 2017, l’espoli fiscal per part d’Espanya cap a Catalunya i el País Valencià des de principis del s. XX, la discriminació lingüística com va passar a l’estació de tren de Xàtiva i a un centre de salut d’Alfafar, on l’afectat en aquest últim cas va ser fins i tot multat per «alteració de l’ordre» en virtut de la Llei Mordassa, etc. Uns fets que, en la meua opinió, haurien escandalitzat el mateix Fuster.
Per tant, ser fusterià és ser antifeixista, ser d’esquerres, defendre l’autodeterminació del País Valencià i dels Països Catalans… Per això, per al blasquisme i per al feixisme espanyolista representat per PP, Vox i altres, Joan Fuster és l’antítesi de tot el que defenen.
Per altra part, he assistit a tres actes sobre Joan Fuster:
El primer a l’Ateneu Popular de Xàtiva, amb Aureli Silvestre (membre del Consell Editorial de la Tanyada i militant d’Endavant-OSAN) i Pau Viciano (doctor en Història Medieval per la UV i escriptor), que es van centrar en les seues aportacions polítiques i com s’han complit moltes de les seues prediccions sobre el País Valencià.
El segon a l’Auditori Joan Plaça del Jardí Botànic, organitzat per ERPV i protagonitzat per dones militants (inclòs del Jovent Republicà), diputades, senadores, regidores i exiliades (Marta Rovira) d’Esquerra Republicana de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears. Per descomptat, hi va participar la secretària general d’ERPV Maria Pérez Company, i l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, a la qual vaig tindre el plaer de conèixer breument. En aquest acte, igual que en el primer, es van centrar en la seua faceta política, però amb una perspectiva feminista, defenent el paper d’Esquerra Republicana com a successora del projecte de Fuster. A més, entre cada intervenció van llegir i explicar un aforisme d’aquest, tractant en part la seua faceta literària.
I el tercer a la Casa de la Cultura de Xàtiva, presentat pel cantautor Raimon (nascut precisament a Xàtiva i amic personal de Joan Fuster), l’historiador Antoni Furió i el lingüista Josep Palomero.
En aquest acte, a diferència dels dos anteriors, es van centrar fonamentalment en la biografia de Joan Fuster i el seu llegat cultural, amb la qual cosa per a mi l’acte es va quedar curt. Com si vas a una xarrada sobre Karl Marx i es limiten a parlar d’ell com a economista i filòsof, però no del seu pensament polític ni del contingut d’El Capital i el Manifest comunista.
Tal volta només volien parlar de la faceta literària de Fuster. No obstant això, recordem que, quan TVE va emetre el reportatge El País Valenciano de Joan Fuster el 1983, no només la dreta espanyola va exigir a l’Ajuntament de València declarar persona non grata els que ixen al documental, sinó que l’aleshores president autonòmic Joan Lerma (PSPV) va demanar explicacions a TVE per l’emissió. El que sorprèn és que no es comentara res d’açò a l’acte, quan de fet el mateix Raimon va eixir al documental i va ser una de les persones amenaçades en ser declarada non grata. I eixe expresident autonòmic, per a vergonya de tots, va rebre un homenatge per part del seu partit.
Tenint en compte tot això, quines entitats podríem considerar fusterianes? Doncs evidentment tot el que està a l’esquerra del PSOE, que defensa vertaderes polítiques progressistes i la identitat del País Valencià, així com la col·laboració i germanor amb Catalunya i les Illes Balears: Unides Podem, Compromís, CCOO, Intersindical, Reciprocitat Ara!, Plataforma per la Llengua, etc. Unes formacions que han aconseguit moltes millores per al nostre territori, però que el PSPV continue sent la força «progressista» majoritària dificulta molt fer autèntics avanços. Només cal veure la seua negativa a la reciprocitat entre les TV i ràdios de parla catalana i a acabar de fer el Corredor Mediterrani.
Ara bé, si parlem de ser considerades hereves de Joan Fuster i de tot el seu projecte polític (inclosa la qüestió independentista), només hi ha una formació política valenciana que respon a aquest criteri: ERPV, junt amb col·lectius com la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià o Endavant-OSAN.
I vaig més enllà: si apliquem la mentalitat del s. XXI al projecte fusterià i la necessitat de feminitzar la política, la seua hereva per antonomàsia al País Valencià és Maria Pérez Company. Aquesta idea es reforça encara més si analitzem la seua personalitat: una dona d’esquerres, intel·ligent, independent, lluitadora, diplomàtica, propera a la gent i desinteressada… A més, va col·laborar amb l’associació Balloona Matata per a arreplegar i portar productes d’higiene menstrual a Síria (ella mateixa va anar-hi), una acció que la converteix en una figura política molt especial. I si afegim el seu potent discurs final a l’acte de Fuster, en el qual va demostrar la vigència del discurs fusterià, l’única qüestió que queda per resoldre és: com és possible que no estiga ja al govern o almenys a les Corts? Per a mi l’única explicació és que la gent està molt desconnectada de la realitat, per dir-ho suaument.
Algú podria dir: «Home, dius tot això perquè és amiga teua». Sí, és amiga meua i espere que per molts anys. Però això no significa que no tinga raó i que és una de les polítiques amb les quals tinc més coincidències ideològiques (m’atreviria a dir que el 90%). Per això la considere no sols una aliada sinó també una germana políticament parlant, malgrat que jo no siga independentista (per ara) i, per descomptat, això no és i mai hauria de ser un obstacle per a l’amistat i la germanor.
Finalment, aprofite per a felicitar-la pel seu nomenament com a membre del Consell Executiu d’ER i estic segur que té al davant un futur polític molt prometedor. Que aquest nomenament haja coincidit amb el centenari de la Revolució d’Octubre del 1917 i precisament amb el centenari del natalici de Joan Fuster podrien ser senyals d’això. Qui sap.
Visca Joan Fuster i visca el País Valencià!
