Joan Lerma i la pacificació del País Valencià

S’acaben de complir 40 anys des que el socialista Joan Lerma va ser nomenat president de la Generalitat. Primer ho fou de forma provisional del moribund Consell Preautonòmic presidit fraudulentament pel franquista de la UCD Enrique Monsonís. L’epíleg d’aquella inevitable substitució fou la liquidació del seu company Josep Lluís Albinyana. Una mort política que venia ordenada des de Madrid per un jacobí com Alfonso Guerra, atemorit davant de la possible reconscienciació del País Valencià en la línia de les idees de Joan Fuster que havien impregnat les forces de l’esquerra.

La rotunda victòria del seu partit en les eleccions autonòmiques del maig del 83 el van confirmar al capdavant d’un Consell assetjat per la violència anticatalanista que agitava la infame dreta valenciana, sense un clau i en un context incert de crisi econòmica.

Lerma va ser president durant tretze anys just fins l’arribada el 1995 d’Eduardo Zaplana amb el suport del partit anticatalanista UV liderat per Vicente González Lizondo. Tretze anys de llum i d’ombres, de l’aprovació d’un Estatut aigualit i de l’assentament de les bases d’un autogovern que sense diners està condemnat a la subsidiarietat i a la inanitat provinciana.

Com siga, i no podia ser d’una altra manera, els socialistes valencians han celebrat l’efemèride com una de les fites més importants de la seua història recent i han arrupit Lerma, a qui consideren el símbol d’una època daurada, a més, d’un dirigent polític caracteritzat per la seua honestedat i austeritat. Ningú li pot treure aquests mèrits més encara si el comparem amb el corrupte Zaplana o amb qualsevol dels volantiners presidents del PP que han hagut de patir els valencians.

Aquests dies el mateix Lerma també s’ha reivindicat. El dirigent socialista hauria pogut vantar-se d’haver estat al capdavant d’una precària administració autonòmica que això no obstant va estimular una tímida modernització del país, d’haver tallat de soca-rel la corrupció el dia que va fer fora Rafael Blasco (recuperat posteriorment per l’ínclit Zaplana) d’haver integrat en les seues polítiques algunes de les reivindicacions del valencianisme com la tèbia introducció del valencià en l’escola pública i hauria estat relativament complicat rebatre’l. No ha estat així, però.

En una entrevista concedida al periodista del Levante Diego Aitor San José el president ha afirmat que el seu major mèrit fou el de pacificar i integrar la societat valenciana. Pacificar en quin sentit? Integrar la societat on?

Els socialistes valencians no van pacificar res si el sentit que se li vol donar és el d’aturar les agressions i les campanyes violentes de la dreta. Com els socialistes espanyols no han estat mai capaços de controlar les forces reaccionàries que nien en els cossos policials i la judicatura.

La Generalitat valenciana va unflar a milions Las Provincias de Maria Consuelo Reyna que mai no va deixar de fer de corretja de transmissió de la violència simbòlica de l’anticatalanisme fins que, paradoxalment, Zaplana la va destituir per governar sense xantatges, sense un mitjà que nodrís competidors com Unió Valenciana.

Els delegats del Gobierno socialista tampoc no van ser capaços que les policies que manaven detingueren els agressors de l’extrema dreta, feren res per esbrinar atemptats com el que va patir Joan Fuster.

En realitat, el simulacre de pacificació va arribar amb Zaplana i amb un secretari general socialista, Joan Romero, apunyalat dia sí dia també pels seus propis companys correligionaris. Simulacre perquè amb tots els matisos que es vulguen el PP, CS i ara Vox continuen jugant la carta de la divisió de la societat valenciana en la seua lluita per l’assimilació absoluta a una Espanya castellana i ultraconservadora. Simulacre perquè l’extrema dreta ha continuat atemptant impunement sense que els dirigents polítics hagen estat capaços de posar ordre.

D’altra banda, el PSOE de Lerma va practicar el sucursalisme amb el mateix fervor i matisos que es vulguen que practiquen totes les forces polítiques valencianes des dels temps de don Teodor Llorente.

Per cert, que en la mateixa entrevista Lerma es lamenta del infrafinançament crònic de «la franja mediterrània», una manera molt subtil i jesuítica de dir els Països Catalans, la perifèria marginada que Madrid voldria diluïda.

Els més suspicaços ja s’hauran adonat que la commemoració dels 40 anys d’Estatut, dels 40 de la victòria del PSPV-PSOE de Lerma i els inicis de l’autogovern valencià coincideixen amb el centenari del naixement de Joan Fuster. Cap moment millor que aquest, doncs, per a rellegir Nosaltres els valencians o qualsevulla de les seues reflexions com ara aquella que diu: «Escriure és recordar, o en tot cas, inventar records».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.