La nit de Cap d’Any va caure sobre el poble una boira densíssima. No s’hi veia a un pam i vaig recordar el poema d’Enric Casasses: «Carrers de sempre / fa un sol que mata / i la puta boira / t’ho tapa tot». El vaig recordar tot i saber que la boira és interior (fa un sol que mata), perquè el poema, com diu el llarg títol, parla d’un esvaniment: «Somni d’un cobriment de cor un dimecres a la tarda a la Gran Via i a ple sol». El mal ja estava fet. De sobte, el poema solar amb boira metafòrica me l’evocava una de ben real. Una boira com la dels quadres de Turner.
Aquest estiu vaig anar a veure l’exposició de Turner que hi havia al MNAC de Barcelona. Era agost i feia un sol que badava les pedres. Si no hagueren funcionat les escales mecàniques hauria pogut viure en carn pròpia el poema de Casasses, però funcionaven. L’exposició, amb obres («més de cent pintures, aquarel·les, dibuixos i llibretes d’apunts», segons el web del MNAC) provinents de la Tate i comissariada per David Blayney Brown, proposa un recorregut per l’obra del pintor anglés basat en la «fascinació pels fenòmens meteorològics i atmosfèrics». Per sort, Turner era un pintor romàntic i no una televisió autonòmica.
Turner commou quan pinta la violència de la natura o quan desdibuixa en paisatges boirosos ciutats com Venècia o Spoleto. L’exposició del MNAC, però, titulada La llum és color, mostrava pocs quadres de gran format i molts esbossos i estudis. Hom assistia, doncs, al procés de construcció de l’atmosfera a partir de la contemplació d’una sèrie de quadres molt semblants, on les taques de color entre la boira deixaven entreveure un construcció humana. Per exemple, el Ponte delle Torri de Spoleto.
Aquest pont encara es veu quan s’arriba per carretera a Spoleto, ciutat de l’Umbria italiana que vaig visitar per primera vegada pocs dies abans d’aquell viatge a Barcelona. Turner no dibuixa, sinó que copsa la llum. Les formes tenen una consistència esponjosa, pixelada, però quan l’espectador coneix el paisatge el reconeix. Sempre, és clar, que el lloc haja mantingut una certa coherència en l’últim segle i mig. El pont encara hi és, com la ciutat.
No gaire lluny hi ha les Cascate delle Marmore, uns salts d’aigua artificials d’època romana que, en l’actualitat, visiten milers de turistes. En un dels miradors (belvedere es diuen en italià), hi ha una escultura que recorda el pas de Lord Byron i els versos que hi va deixar escrits. Byron i Turner comparteixen la fascinació pel sublim de l’esperit romàntic. La cascada que trona (the roar of waters) i puja escumejant cap al cel (and mounts in spray the skies) és horriblement bella (The horribly beautiful!).
Byron escriu sobre les Marmore al cant IV del Childe Harold’s Pilgrimage que, segons va escriure el poeta al seu editor John Murray, tractava més d’obres d’art que no de la Natura, com es pot llegir al volum Débil es la carne (Tusquets), una selecció de cartes de Lord Byron feta per Jaime Gil de Biedma i traduïda per Eduardo Mendoza. ¿Consideraria Byron aquesta obra d’enginyeria romana una peça artística? No ho sé, però sota el sol d’agost, els esquitxos de la cascada eren un bé de déu.
La imatge que em ve al cap quan pense en Byron és la de Hugh Grant a la pel·lícula Remando al viento, de Gonzalo Suárez, que té una escena que és un transsumpte del quadre El caminant sobre un mar de núvols, de Caspar David Friedrich. La pel·lícula és un metaFrankenstein, però retrata també l’època veneciana de Byron, és a dir, quan va acabar d’escriure el Childe Harold’s Pilgrimage.
William Turner té un quadre titulat Childe Harold’s Pilgrimage, Italy, de fet, en què es veu un paisatge idíl·lic amb muntanyes, valls i rius esquitxats per ponts i altres construccions més o menys ruïnoses. Davant, a l’esquerra, hi ha un arbre molt alt, i al centre de la imatge, entre l’arbre i la vora del riu, un grup de gent que sembla que passa la vesprada alegrement menjant i ballant a l’aire lliure. Els personatges, però, ocupen un espai reduït de la tela.
Aquest quadre no estava en l’exposició, però n’hi ha d’altres en què passa el mateix. La mar, el cel i els núvols, el vent, el sol, les muntanyes són els protagonistes de les pintures de Turner fins i tot quan hi ha un tema mitològic darrere. Els humans i els déus solen ser figures menudes, perdudes en la immensitat.
«El Sol és Déu» era el lema que presidia l’última sala. Una frase atribuïda a Turner moribund. La llum que irradia el sol mitològic de quadres com Anant cap al ball (San Martino) es descompon newtonianament en un ventall de grocs i ocres. Quan Turner pinta la llum no aspira a la nitidesa, sinó a copsar l’espectre de colors. Per això he pogut parlar de boira quan, en realitat, el que hi ha són percepcions de la llum descomposta, «les taques de color que es produeixen a l’ull en mirar directament al sol», deia literalment el text de la sala.
En eixir de l’exposició, el déu Sol encara hi era. S’hi ha estat, de fet, fins ben entrada la tardor. Cruelment, tapant-ho tot amb una violència radiant, horriblement bella, implacable i nítida, ignorant de Turner i de Newton, com un cobriment de cor.
