Les crítiques de la dreta no són res que no preveiéssem, per la qual cosa haurien d’haver sigut més ben preparades les respostes pel govern espanyol. Com ja vaig exposar no és veritat que la LO 10/22 ens duga a una rebaixa generalitzada de les penes, més bé al contrari. En aquest sentit convindria dir, per exemple, que els antics abusos amb penetració, que estaven penats de quatre a huit anys, al passar a considerar-se agressió, ara serien castigats de quatre a dotze anys. Encara molt menys que s’hi hagen produït excarceracions o reduccions de condemna massives. I no només és que no és així sinó que aqueixes de les que tothom parla i que han servit d’excusa pera a crear alarma social no s’han produït a conseqüència de la rebaixa de les penes màximes sinó de les mínimes, circumstància sobre la qual cap dels òrgans jurídics consultius va advertir ni tampoc se’n va dir res, segons tinc entés i així es podria comprovar amb el diari de sessions, per part dels partits de les dretes durant el debat parlamentari. I el mateix des de les plataformes mediàtiques que la qüestionen ara (i millor no parlem dels que denuncien que sha derogat el delicte de abús sexual a menors mitjançat engany, quan resulta evident que com en aqueixos casos no trobes enlloc el consentiment expressament manifestat per la víctima ara es consideren com a agressió sexual).
Les crítiques des de sectors progressistes, centrades en qüestions tecnicojurídiques relatives quasi exclusivament al règim transitori, m’han sorprés més. Quan es duu a terme una reforma del Codi Penal, en què es modifiquen les penes de determinats delictes, és perquè es considera que la regulació anterior no s’adequa a la realitat social existent: que alguns fets que no estaven castigats han de estar-ho, que uns altres que ho estaven no, que alguns mereixen ser castigats més i d’altres menys. Aqueixa és la raó d’una reforma legal: adequar la Llei al teu model de societat. Sent així, la revisió de condemnes per a adequar-les a la nova realitat legal que s’ha generat hauria de considerar-se no sols com a una cosa lògica sinó com a positiva. Quan es modifica el règim de penes d’una sèrie de delictes el Legislador sap que les condemnes que augmentarien amb la reforma no es podran agreujar per una qüestió d’estricta justícia: no es poden canviar les regles del joc a posteriori. Després trobarem les condemnes que romandran igual perquè s’adeqüen a allò que pretén la reforma. I després les que es rebaixen perquè resultaria inacceptable que en una societat en què es considera que una conducta ha de ser castigada amb una determinada pena hi haja persones patint un càstig major. Per tant, si la reforma legal és convenient, la revisió de condemnes no hauria de veure’s com una cosa negativa i que cal evitar. Ara bé, la competència de determinar si una condemna ha de ser revisada o no hauria d’entendre’s únicament jurisdiccional, exclusiva dels jutges (amb els quals podrem estar més, menys o en absolut d’acord, però això és una altra qüestió), sense que es poguera limitar la mateixa imposant-los un règim legal transitori que és de dubtosa constitucionalitat, ja que constrényer la possibilitat d’adequar les condemnes anteriors al nou règim de penes suposaria el manteniment extemporanis de unes penes que precisament shan volgut canviar perquè es consideraven inadequades. Per exemple: quan es van modificar per desproporcionades les penes per delictes de tràfic de drogues (de 3 a 9 anys van passar a 3 a 6 anys), si t’havien condemnat a 5 anys de presó abans de la reforma, quan aquesta entrava en vigor, en raó d’eixe règim transitori que ara es demana, comprovaves que a algú que l’havien condemnat per damunt de la nova forqueta (per exemple, a 7 anys per tindre antecedents penals) li revisaven la condemna a la baixa i acabaven condemnant-lo als mateixos anys que tu, que tanmateix no la podies revisar i que continuaves complint la teua pena desproporcionada. Això no és just evidentment i és per això que resulta molt encertada la no inclusió en la Llei 10/2022 d’una disposició transitòria que limite la revisió de condemnes només a les que superen la nova penalitat. Quan es modifica l’extensió punitiva d’un delicte, de tal any a tal any, els tribunals han de poder revisar totes les condemnes imposades per a reconsiderar-les d’acord amb el nou marc punitiu i decidir si és raonable rebaixar-les o no.
Però, per altra banda, el que tampoc no poden fer els jutges és eludir la seua responsabilitat i donar-nos a entendre que venen obligats per la reforma a rebaixar les penes, i pel que sembla fent-ho a desgrat, tenint les mans lligades. Cosa que no és certa: quan es rebaixa el sostre de la pena màxima d’un determinat delicte s’hi han de rebaixar totes les condemnes anteriors perquè se n’ha produït en realitat un agreujament indirecte, ja que la distància entre aqueixes condemnes i el màxim punitiu s’ha reduït. Però això no ocorre en els casos en els quals tan sols s’ha rebaixat la pena mínima que és el que, llevat de dues excepcions (en realitat una), ha passat amb la Llei 10/22. En efecte: si hi ha una reforma legal que abaixa el límit màxim d’una pena significa que fets més greus que el teu voran rebaixada la seua condemna, amb la qual cosa tu tens dret que es rebaixe també la teua, òbviament. Però quan tan sols es fa amb el límit inferior, que a fets menys greus que el teu se’ls puga revisar i se’ls abaixe la condemna no significa que tu tingues dret que se t’abaixe també. Així, a l’exemple de l’Audiència Provincial de Madrid que tots coneguem ja el tribunal hauria d’haver valorat si quan en el seu moment va imposar la pena de quatre anys (que era la pena mínima llavors per a aqueix delicte) ho va fer perquè ho considerava proporcionada al fet jutjat o perquè no podia imposar-ne una de més baixa. Si considerava el segon sens dubte tenia l’obligació ara de rebaixar la pena al que entenia proporcionat (demostrant-se, doncs, que la reforma és encertada), però no calia fer-ho si considerava el primer. Ara, la cosa que no pot dir l’Audiència de Madrid és que, atés que en el seu moment es va imposar la pena mínima (concepte sense cap valor jurídic) ara per força sha de rebaixar la condemna a la nova pena mínima. Això no és de veres: no té l’obligació si entén aquella condemna adequada als fets comesos sempre que estiguen dins de la nova forqueta. Per la qual cosa les revisions a la baixa de les penes en virtut de la Llei 10/22 de forma automàtica sense fer cap altra valoració no són producte d’un defecte en el seu redactat sinó decisió i responsabilitat exclusiva dels tribunals que la fan. I és que fins i tot en les condemnes per les antigues agressions sexuals sense penetració, que com vam dir són els dos únics delictes als quals se’ls hauria baixat en principi la pena màxima, els tribunals tampoc estarien obligats sinó que deurien de tindre en consideració la reforma sencera i no només els articles específics d’aqueixos delictes, perquè és molt possible que l’agreujament per violència extrema i el nou sistema de concurs de delictes no permetrien aquesta rebaixa.
En definitiva, i com a conclusió, la Llei 10/22 és una norma necessària, moderna, progressista, així com tècnicament i jurídica molt avançada, però potser que als nostres jutges, fiscals i advocats ancorats en l’antiquat positivisme jurídic amb què van ser educats els costarà un temps manejar. Però això no serà culpa de la Llei.
PS1. En la primera part vaig dir que baixaven totes les penes mínimes i que s’hi incorporaven nous tipus atenuats per a fets menys greus. I son dues afirmacions correctes per separat però, en canvi, no ho son juntes. En realitat, els dos tipus genèrics, els del art. 178 i del art. 183 (antic 181) mantenen el límit inferior d’un any i de dos anys de presó tal como era abans, però alhora tots dos venen acompanyats d’un nou tipus atenuat que rebaixa eixos límits, el primer a una multa de divuit a vint-i-quatre mesos, i el segon d‘un a dos anys. La qual cosa suposa una rebaixa efectiva de les penes d’eixos delictes, però que dificulta molt les revisions a la baixa de les seues condemnes.
