Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Si fem un repàs a les guerres hagudes d’ençà de la segona Gran Guerra, hi veurem fàcilment que res tenen a veure amb l’actual guerra russo-ucraïnesa. De fet, la immensa majoria de guerres han sigut motivades per problemes de fronteres, guerres civils, guerres econòmiques més o menys disfressades, però al remat guerres on el que importava eren els motius econòmics o geoestratègics. És molt cert que un bàndol sempre ha comptat amb el suport d’un dels pilars del poder al món, i l’altre de l’altre, en un ball de bastons macabre. Què fa que la guerra russo-ucraïnesa siga tan especial? A parer meu, tres són les raons que fan aquesta guerra diferent:
La primera i més important és que s’enfronten per primera vegada directament des de 1945 les dos concepcions que hi ha al món d’exercir el poder. Cal dir que el poder és un, i podem identificar-lo com la superestructura dels grans milionaris i corporacions que dominen l’economia mundial, aquest únic poder se sustenta en els Estats nació, i aquests s’organitzen per tal de garantir l’estabilitat de les seues elits. Hi han dos formes de garantir aquesta estabilitat: als països occidentals, Austràlia i el Japó, a través de la democràcia representativa, i a Rússia, la Xina i Estats satèl·lits com Cuba, Corea del Nord, Veneçuela, etc., a través del terror. No ens enganyem, però, el fet que els règims occidentals tinguen una pàtina més benèvola, no vol dir que els seus súbdits tinguen el poder, ans al contrari, hi vivim una il·lusió de llibertat, que es pot exercir (cada vegada menys), dintre d’uns paràmetres molt estrets i sempre que no condicione de debò el poder real.
La segona és que té lloc dintre les fronteres d’Europa, i això la fa més nostra. És cert que la guerra dels Balcans també va ser en Europa, però tot i ser una guerra terrible, molt més de fet del que fins ara està sent la guerra russo-ucraïnesa (recordem els franctiradors, la neteja ètnica, el feixisme desfermat de Milosevic i Karadzic) va ser una guerra dintre de les fronteres d’un país que tots sabíem inexistent com era Iugoslàvia.
La tercera és que es tracta d’una guerra d’agressió igual a la que va iniciar Alemanya contra Polònia i encara conservem memòria del fet, no podem per menys que al nostre imaginari col·lectiu s’establisca un paral·lelisme entre aquella i aquesta.
És el primer motiu el que realment fa d’aquesta guerra un motiu de preocupació mundial, i és el que ens pot dur a una tercera guerra mundial, que en paraules d’Einstein serà l’última, perquè no quedarà ningú per a fer la quarta. Entendre que estem davant de dos visions polítiques de dominació diferents és central si volem solucionar el problema. Rússia i la Xina són les plataformes territorials i on obtenen els recursos humans, on el capitalisme que s’estructura al voltant d’eixos dos països fa servir el poder mitjançant el terror. Tots dos tenen un origen comú, han sigut imperis i després han estat sota la dominació comunista imposada pel terror d’una elit criminal, l’Stalinisme a Rússia, el Maoisme a la Xina, i la població dels dos països no té cap experiència de viure en democràcia. A més a més, al segle XXI la tecnologia de la repressió i el control de població està molt refinada (recordem com la Xina ha controlat la seua població durant la darrera pandèmia). Mentre en allò que nomenaré el món occidental, el capitalisme que pivota al voltant d’aquests països fa servir la democràcia com a eina de legitimació del poder, el terror, aquests països el reserven per a exercir-lo fora de les seues fronteres: Palestina, Vietnam, Cambodja, Iraq, les mil guerres a Llatinoamèrica o a l’Àfrica, i sols si s’escau exerceixen la repressió dintre les seues fronteres. Comptem per a això amb un exèrcit criminal que anomenen OTAN per a les accions exteriors, i un aparell jurídic-polític de repressió i propagandístic de primera magnitud, amb unes elits polítiques molt conscients del seu paper com a estabilitzadors del sistema («Die groβe koalition», si s’escau).
De forma, potser simplista, aquesta guerra tan nostra la podem resumir com la confrontació entre dos formes de concebre el poder del gran capital. I pel que sembla, el capitalisme que gira al voltant de l’eix russo-xinés, se sent amenaçat pel capitalisme que gira al voltant de l’eix occidental; però amb una visió una mica més ampla, és el món occidental el que està de fet amenaçat pel creixement intern d’una forma d’exercir el poder més semblant, o del tot semblant a l’eix russo-xinés. Aquesta nova forma que es cova als països occidentals té els seus representats amb el trumpisme, el nacional-populisme francés, polonés, hongarés i a l’ascens dels partits neofeixistes com ara Vox. Podem especular dient que aquesta guerra, ha sigut una guerra provocada per occident per tal de «marcar» el límit dels països que exerceixen el terror, i amb un clar missatge vers els feixismes interiors, que no estan disposats a ser substituïts pels «altres» capitalistes? No ho sé, però no crec que aquesta guerra tan extremadament perillosa no estiga lligada a l’ascens del feixisme a occident.
Per això, hem de situar el marc de negociació, si es vol aturar la guerra, en el reconeixement d’aquesta realitat i deixar-nos de «pel·lícules» de bons i dolents, ací tots són dolents i el poble és un, tant fa que siga rus, ucraïnés o català. El nostre enemic comú és el gran capital i no aquell que viu a l’altre costat de la ratlla, queda dit, malgrat açò i mentre tot això arriba, que el poble ucraïnés té tot el dret del món a defensar-se d’un exèrcit d’ocupació.
