Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Fa vora un any que les republicanes valencianes estem recorrent el país de dalt a baix, per tal de visibilitzar la discriminació social i econòmica que patim les dones pel fet de menstruar, explicant la nostra ILP Tres Voltes Rebel. En aquestes més de seixanta trobades hem pogut aprendre i compartir moltíssimes situacions que, com a dones, ens han fet sentir menyspreades en més d’una ocasió. I és que moltes de les coses «de dones» continuen quedant-se en l’esfera privada, sense cap mena de contemplació.
Però el que totes, sobretot, hem arribat a concloure en cadascuna de les xerrades, és la falta de normativa que regule tot allò que a les dones ens afecta en matèria de drets sexuals i reproductius. Això vol dir que, per exemple, no tenim lleis que contemplen i regulen el nostre dia a dia pel que fa a la menstruació. Mai s’havia parlat de la discriminació econòmica que patim les dones com un impost de sexe pel fet de menstruar. Per tant, ni tan sols s’havia pensat que en els espais públics, per norma, haurien d’haver-hi productes per a la menstruació per a aquells moments puntuals en els quals els podem necessitar, ni molt menys s’havia cavil·lat en com acabar amb aquest impost de sexe. Tampoc mai ningú havia exigit a les institucions la responsabilitat de naturalitzar un fet fisiològic -que a més no escollim en néixer- a les escoles o als llocs de treball.
Això vol dir, també, que no només ho patim amb la menstruació; la falta de normativa, o l’incompliment de l’existent, també es fa visible en la maternitat i posteriorment en la menopausa. Ens mostrem davant d’una societat que desconeix totalment la situació a la qual ens enfrontem. La falta d’informació científica i social és colpidora.
En massa ocasions ens trobem amb dones que pateixen assetjament laboral quan exerceixen o intenten exercir els seus drets. O bé ens trobem amb la discriminació laboral per sexe. Quantes vegades ens pregunten a les dones si tenim intenció de ser mares a l’hora de fer una entrevista? Quantes ho fan als homes? Podríem dir que ser mare -que la maternitat- és un dels punts centrals que ens genera desigualtat. A totes les societats la maternitat s’ha estimat com la condició femenina per excel·lència. Qui no ha sentit dir allò de ser mare com a «l’essència femenina»? Per a la societat, la funció reproductora sempre ha estat la principal tasca de les dones al llarg de la història. Aquest atribut biològic és un dels punts que ha desestigmatitzat el feminisme, reivindicant-lo i despullant-lo de cap idea romàntica feminitzadora alhora. Ara bé, som conscients de la quantitat d’entrebancs que ens continua generant, per molts plans d’igualtat, conselleries i ministeris d’igualtat?
Qui més pateix la precarietat laboral són les treballadores eventuals, elles encapçalen les llistes d’ocupació al nostre país. No tenen dret a baixa per embaràs si no tenen contracte. En cas de tindre’l i un cop acabat aquest -que podria ser perfectament de dos mesos i un parell de setmanes- haurien de cobrar el subsidi, cobrant la part del salari a percebre, però no la puntuació dels dies treballats per a les borses de treball públiques. No tenen tampoc dret al permís de risc en l’embaràs o dret de lactància; com que els contractes són tan curts, en molts casos, no arriba a realitzar-se el tràmit completament. No contents amb això, rebutjar un contracte a causa d’un embaràs de risc, o de la perillositat que el treball puga suposar per a l’embaràs, a l’Estat espanyol -excepte a Galiza- pot suposar una sanció.
Si no tenim prou aguantant tota la pressió que ens suposa construir els nostres projectes de vida -perquè aquesta societat heteropatriarcal ens ha instaurat el xip de la sanció social, de la sensació de culpabilitat, dels dubtes i les pors, dels rebuigs i les contradiccions- damunt, hem de continuar aguantant la falta de drets i les llibertats per optar o no a la maternitat, aprovant reformes laborals que no afinen en tot allò que ens repercuteix a les dones.
I una prova més és la falta de normativa pel que fa a la lactància. La darrera setmana ens reuníem amb Anaís Ferrández, presidenta de FEDALMA (Federació Espanyola d’Associacions Pro-Lactància Materna). Alguna de les anècdotes que posàvem en comú i que és prou habitual, és el fet que està millor vist que fumes que traure’t la llet del pit a la feina. Una cosa inconcebible, però emparada per la falta de normativa pel que fa a les sales de lactància. Ens explicava la presidenta que la normativa s’incompleix més vegades, d’una manera més greu i reiterada en l’àmbit públic. Exemples en tenim de sobra, en algun dels meus articles anteriors feia menció del cas d’una de les Bomberes Forestals del País Valencià a qui se li va denegar el permís de lactància perquè la mútua considera que no existeixen riscos laborals i que tan sols «és incòmode, però no incompatible». Aquesta situació és lamentable, o si més no increïble, quan és el progressisme qui té les competències per garantir la igualtat. No podem consentir que els serveis públics es precaritzen d’aquesta manera. Des de FEDALMA volen recollir objectius i propostes perquè es treballen des de les diferents institucions.
Per molt que ens posem el llacet morat el 8 de març, els canvis substancials en matèria d’igualtat es fan des de la política, no serveix de res posar-se a fer la piulada de rigor, si els vertaders canvis no es fan a les institucions. Necessitem polítiques d’igualtat transversals i que donen solució a tots els àmbits.
