Ona XI

Dues profundes proves per a l’ànima són la mar a l’estiu i l’alta muntanya a la tardor. En el seu silenci habita una música que és més gran que cap altra música terrena; esdevé un feliç turment de no poder compassar els propis passos amb els seus, ampliar tant els ritmes dels gestos i de les paraules que puguen encaixar amb els seus; els éssers humans no van a l’uníson amb l’alè dels deus.

L’home sense atributs. Robert Musil

1

I esdevingué real, ver, que les hores transcorreguessen lentes, com els glops de les cales d’aigua salada els dies de mar encalmada, quasi sense un bri passant d’aqueix embat tan vital a l’illa de Mallorca a l’hora del variat, cervesa majestàtica que anuncia la promesa d’un àpat important, per bé que frugal, com ho exigeix Celsius, i un plemigjorn seriós, de fosca i ambient sensual, de teixits de lli i cos tèrmicament neutre, quan hom retorna a la casa de Consell cada matí després del silenci d’un capbussó a Cala Blava, o onsevulla que el saber després d’haver-les visitat t’atorga, t’enfiles a l’ombra protegida que una casa de parets gruixades ofereix, i et revé aquell llevant que feia ballar les cortines de canuts de la casa pairal, les anades a les basses del terme, els aperitius del Cristal, la taula parada de la mare i els arrossos, les dormides a la seua vora, i ols l’aire que els serà comú per sempre més, i escoltes el món primordial que cada vegada ens queda més allunyat, fins i tot et prepares el mateix plaer gastronòmic d’un temps, bàsic, però intens, àcids i proteínics barrejats per fer-se més passadora la goluda sensació de gana que l’aigua t’ha encomanat, la juganera acció del nin que mai sortiria del ventre marí, bassiol de vida, i ets conscient que la durada del món se cenyirà, així, a allò previst, les hores en calma.

2

Les fulles vindran després, poc després, i ho faran amb tota la grandesa que es mereixen a Agres, a les envistes de la tardor, despullats els arbres de les fràgils extensions, riu avall, la remor de l’aigua es perpetua i rejoveneix, com en un viatge a l’origen del seu ser, el ventre mineral de La Mariola, amb les reserves encara vives, tot i que mancades de la vigoria de la primavera, raja el contingut amb generositat, ara que amb les primeres pluges ha renovat el volum llur i se sap amb forces d’engrandir l’espectacle de les jordanes, aviat expressió feréstega de la potència del líquid en sortir del bressol de la mare, i un ensordidor renou que no atura li farà de presentador els primers compassos, i encara i així, fins i tot per això, precisament, el silenci present, incommensurable de tan insistent, un silenci distint del de la vora de les roques marítimes, que ja glopegen calmes els darrers envits de l’aigua, però un silenci igual de màgic, voltat de tota la fortalesa que acompanya el brogit del món mineral, les aus presents, els nins al pati de l’escola, algun veïnat que passa pel carrer, quasi d’esquitllentes, com si el pas demanés permís de pas a aquesta simfonia dels silencis, quan no les ascensions a la muntanya sagrada, Ona penetrant la natura, jo de comparsa, sabut que el meu accés als déus que hi pul·lulen és restringit, encara que em permeten d’escoltar, si m’hi esforce, els diàlegs que mantenen entre si, entremaliats petits que no s’estan de fer-ne alguna per recordar-me això, que sóc un visitador de pas, aquí dalt molt més ostensivament, una descàrrega celestial imprevista, un camí que s’esborra sota la riuada descomunal que en segons s’hi forma, uns trons que conviden a recloure’s quiet sota un penyal que sobresurt, que et fa de capell provisional, tan provisional, que es pot deixar anar, les temperatures que decauen en picat, tan ràpidament que la roba que portes amb prou feines servirà per arribar a casa just abans d’agafar un bon constipat, i el renou perpetu de l’aigua per tot, la mateixa que a l’estiu es bevien les cales lentament, quasi assaborint tots els matisos que pel camí ha anat guanyant.

3

Un únic i igual confort el del silenci de l’aigua, un idèntic estar sota el salnitre de la vora on el sol roent fa la seua via i engul els sobrants de la vida per lliurar-li’ls al cel, el mateix que poc després li farà un present sobtat al rocam mineral de la serra perquè aquesta el vesse barrancades avall, i torna a començar, i nosaltres espectadors de privilegi de la naixença i la renaixença, passejadors, ara que el món ens convida a escoltar-lo i hem aprés a fer-ho, dels silencis que milloren amb escreix les capacitats d’entendre el valor de les coses, la importància de les paraules, llurs correspondències, si n’hi ha, si les hem de cercar, si crear-les, imaginar-les o, senzillament, somniar-les al caliu del silenci amb què l’aigua ens ha beneït.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.