L’altre dia mon pare em va passar un article que parlava sobre la família. Explicava que la paraula «família» no hauria d’estar associada a un significat positiu, sinó que l’únic sentit per a entendre la condició de la paraula és associar-li una connotació neutra.
Per una vegada discrepe totalment amb ell. Potser l’article estava escrit des d’una mala experiència a la família i amb un punt de vista totalment diferent del meu, però la paraula família ha de tindre el sentit que tu li vulgues donar, des del més cínic i frívol possible fins a l’amor absolut passant per la total indiferència. Totes les opinions que es tinguen sobre la família seran promulgades per la mateixa referència que tinga cadascú d’aquesta.
Si entrem la paraula al DIEC, en cap moment es descriu com a conjunt de persones que s’estimen, sinó que es fa una descripció ben científica: «Conjunt de totes les persones passades i presents descendents d’un progenitor comú», resumidament, persones que comparteixen sang. No posaré en dubte l’afirmació perquè és ben clara, però un diccionari tampoc entrarà en els detalls socials que comporta cada paraula, per això, des del punt de vista humà, sí que podem qüestionar la connotació neutra i fer-ne una de positiva (en el meu cas).
Entre totes les diferències d’opinió que existeixen sobre el tema i amb consciència que en aquesta societat desenvolupada i més propera que qualsevol altra en el món, assumisc la controvèrsia que pot provocar associar la família a una infinita llista de paraules boniques i pròpies de llibre infantil, però de vegades també cal beneir la sort que tenim i agrair-ho. Vulguem o no la família té un fet transcendental en la nostra vida, i serà la mateixa que ens farà adoptar unes actituds envers les situacions que vivim i influirà en la nostra formació com a persones i la manera de veure el món.
Ara, no defenc tampoc el pensament idealitzat que la família ho és tot, perquè analitzant la part més frívola de la situació, és cert que les persones que la conformen són persones que t’han tocat, que en cap cas has pogut elegir i sense plantejar-t’ho has hagut d’assumir-ho. Eixa acceptació forçada en cap cas es nota fins que tens ús de la raó i ganes d’eixir d’un voltant que no està fet per a tu. Tanmateix, quan comences a veure quines són les persones que biològicament sempre formaran part de la teua vida i no hi ha cap inconvenient, tot va bé.
La família, i tot el que comporta (matrimoni, fills, separacions, hipoteques, falsedats…) és la invenció social més gran que ha creat l’ésser humà, perquè fàcilment podríem ser com els animals, la mare exerceix la maternitat quan pareix els cadells, i quan veu que són autosuficients i autònoms, els deixa anar, i del pare, en aquest cas, ni en parlem.
En definitiva, la connotació de «família» que té cada persona ve definida per una pròpia experiència relacionada, també, en la societat on s’ha desenvolupat, és per això, que s’ha de deixar a banda la neutralitat i qualsevol definició unilateral, perquè tots els significats que se li atorguen seran vàlids des de punts de vista diferents.
