Els amics de l’Amistosa Assemblea Literària de Novelda em van demanar que fera una conferència sobre Joan Fuster per celebrar el centenari del seu naixement. Com que Novelda em queda un poc lluny de casa, vaig aprofitar el viatge per allotjar-me una setmana a Elx, a l’Hort del capellà, ja que la Generalitat valenciana em «mig convidava» a l’estància. Dic «mig convidava», perquè en el programa que tenen per ajudar el turisme després de la pandèmia t’animen un poc a viatjar subvencionant-te bona part del viatge. I vaig aprofitar per estar una setmana a Elx i conéixer un poc millor la ciutat. Com sempre, m’enduc El País Valenciano per veure com Fuster admirava Elx, sobretot, pel tema de la industrialització: «Cent noranta-cinc fàbriques de sabates, setanta-cinc d’espardenyes i quinze d’articles de cautxú funcionaven a Elx el 1957…» La informació em fa recordar quan Fuster ens deia que es creava molta més riquesa en un trosset de terra en què hi havia una fàbrica que en un bon grapat de fanecades d’arròs o de taronja. Era la seua obsessió: la manca d’industrialització del país i la seua conseqüència més important: la mediocritat de la classe dirigent. Ara, malgrat la industrialització, a partir dels anys seixanta i de tots els canvis que s’han produït, la mediocritat i la submissió dels nostres dirigents no ha canviat ni una engruna respecte de la que denunciava el mestre. Després de la conferència de Novelda, un assistent em preguntà per què havia dit que la frase «el País Valencià serà d’esquerres o no serà» la deia Fuster més per pragmatisme que per la convicció d’un esquerrà. Li ho vaig explicar. Li vaig dir que, segons la meua opinió, Fuster no tenia cap esperança en la classe dominant que no només no tenia cap projecte de país, sinó que, a més, estava en contra. A ell li haguera agradat que la nostra «burgesia» haguera exercit de valenciana.
A Elx diuen que hi ha tres coses que són obligatòries de veure: el palmerar, el Misteri i la Dama. El palmerar el veiem de seguida, abrigant la ciutat pel Nord, l’Est i el Sud. El vam passejar fent un camí PR d’uns quants quilòmetres que passava pels horts de més interés: «un bosc de plomalls zumzejants, remorós en la brisa, verd damunt la impecable tela blava del cel». La Dama no està en el seu lloc. Fuster conta que: «Per quatre mil pessetes la van vendre, fa uns seixanta anys —quan va ser trobada—, al Museu del Louvre, on aconseguí celebritat i freqüentació universals. Avui en dia continua exiliada, però al Prado». Sí que anàrem, caminant, al parc arqueològic de l’Alcúdia, on la van trobar. Allí tenen un reproducció pintada amb els colors originals. Del Misteri ens vam conformar amb una projecció que ens feren en el Museu de la Festa. Ens vam dir, però, que malgrat la calor, vindríem un mes d’agost per poder veure el drama litúrgic cantat. Una veritable òpera de l’Edat Mitjana amb el tema de la dormició de Maria. Com que no vam poder assistir al Misteri, vam decidir anar a l’òpera. En el gran teatre d’Elx representaven Tosca de G. Puccini. Un muntatge de la Cia. de Òpera LGAM (Leonor Gago Artist Management), en colaboració amb l’Òpera Nacional de Moldàvia. Ja sabeu que té Tosca: intriga, llibertat, mort i, sobretot, amor. Molt de sacrifici i molta passió. Després, a casa, només em faltava que el meu amic Jeremies m’enviara un text de Joan Fuster sobre l’òpera. Jeremies celebra més que ningú el centenari de Fuster i cada dia ens sorprèn amb un text de l’escriptor. La casualitat va voler que aquell dia fora sobre l’òpera i un poc sobre l’amic Puccini. Que ningú no s’enganye, diu Fuster: «L’òpera, la veritable i com Déu mana, va començar amb Donizetti i acabà amb Puccini… Que no n’hi ha més òpera que la italiana…» Busqueu el text que és molt divertit, com tots els de l’escriptor de Sueca.
